Fantasia pop amb Katy Perry

Ala passarel·la del pop comercial, cadascú hi desfila ajustant-se al seu rol molt marcat; Beyoncé és la diva; Lady Gaga, la reina dels inadaptats; Miley Cyrus, la joveneta de sexualitat diguem-ne desimbolta, i Katy Perry, la veïna del costat. La pin up de butxaca que assaja postures davant del mirall; graciosa, una mica esbojarrada, estrident en el vestuari i, per descomptat, sexi. Una criatura genuïnament californiana a qui els fans es poden dirigir esperant que la seva resposta no serà una caiguda d'ulls sinó un somriure d'aspecte innocent. Ahir a la nit en va llançar dotzenes en un Sant Jordi amb tres quartes parts d'assistència en l'única cita espanyola del Prismatic tour.

Pocs se'n deuen recordar, però Katy Perry va debutar en aquest escenari fa sis anys, en un festival, U18, que no va tenir continuïtat perquè en aquella primera edició a penes va congregar un miler d'assistents. Eren els temps d'I kissed a girl, i Perry tenia aspecte de joguina pop efímera. Però, encara que no se sap mai què passarà en el futur, la seva carrera està mostrant més resistència i ambició del que llavors podíem preveure. Sense inventar res: la seva noció musical saqueja tots els recursos del pop radiable modern, amb èpica electrònica, reciclatge disco encertat i uns quants, cada vegada menys, ressons de la new wave. Tampoc els seus xous són revolucionaris, tot i que sí que són entretinguts. Ja ho saben, molts canvis de vestuari, blocs temàtics (culte al prisma que dóna títol a l'últim disc, antic Egipte, fantasia felina, set acústic...), una tropa de ballarins que dansen amunt i avall (novetat: els de Perry, a més, són trapezistes) i, allà on no arriba una tornada vulgar, ho fa una escenografia amb patges faraònics i boira carbònica. Tot i que evolucionats, es tracta dels paràmetres d'espectacle pop establerts fa més de dues dècades pel Blonde ambition tour de Madonna (artista a qui Perry va homenatjar ahir a la nit amb un fragment enllaunat de Vogue).

Escenari amb forma de prisma, cosa que incloïa dues passarel·les llarguíssimes que es trobaven al centre de la pista, i més estructures triangulars, d'una de les quals va emergir Perry en la primera cançó de la nit, Roar, amb un vestidet de perfils fosforescents. Els ballarins, barreja d'estètica tribal aborigen i retrofuturisme Tron, es van convertir en cort egípcia a partir de Dark horse, en un viatge a la mitologia a través del cosmos, o una cosa així. Imatges de la galàxia que emocionarien Carl Sagan, cançons en sintonia conceptual, com E. T., i una Perry deliberadament (o això volem suposar) barroera al dirigir-se al públic. «¿Com es diu? ¡Buenas noches! ¿O és buenas tardes? ¿Buenos nachos? Oh, I love nachos!». Més tard ho va millorar. «Aquí la llengua és el Catalonian, ¿no? ¿I com es diu selfie en Catalonian?»

Notícies relacionades

¿Per què Bob Esponja et fa feliç?

Teoria i sàtira de l’amistat

PASSIÓ FELINA / Després d'I kissed a girl, l'estrella va oferir un homenatge al món del gat amb tota mena de disfresses de catwoman mentre interpretava Hot'n'cold i International smile. I després va arribar, és clar, el set acústic, aquell clàssic. Moment per a establir vincles amb els fans (un d'ells va ser convidat a pujar a l'escenari a ensenyar-li unes quantes paraules en Catalonian) i demostrar que sap tocar la guitarra. De The one that go away a un Double rainbow ja electrificat.

Un interludi amb danses i música pregravada (molt anys 90: Technotronic, Deee-Lite) va precedir una Perry amb dos smileys a les copes dels sostenidors per cantar Walking on air suspesa sota la cúpula del Sant Jordi, sustentada per cables que travessaven el local. Estètica retro, amb un Cadillac inflable, a It takes two, i les salves finals de la nit: la popular i eficaç California girls, l'extravertida Birthday (cosina germana de Holiday, de Madonna) i un Fireworks amb focs artificials. Fantasia pop de gran i variat format, potser banal però efervescent. Entretenir no és un mèrit menor.