De viatge amb Bob Esponja

Possiblement és cert el que ha dit un crític als Estats Units davant l'estrena, aquest cap de setmana, de Bob Esponja: un heroi fora de l'aigua: «El millor d'aquesta pel·lícula és que no es pot explicar».

Encara que a primera vista pugui no semblar-ho, és un elogi, una alabança que -apropiadament per a un personatge que fa temps que va demostrar que és alguna cosa més que un dibuix animat per a nens- rendeix homenatge a l'esperit una mica anarquista i surreal no només de la pel·lícula, sinó també de la creació per a televisió que el 1999 va firmar l'animador i abans biòleg marí Stephen Hillenburg.

Des d'aleshores Bob Esponja i els seus amics i enemics a Fons de Biquini -Patrici, Calamard, el Senyor Cranc, Sorreta i Plàncton- han realitzat un llarg viatge a base de capítols d'11 minuts (que es van convertir en el producte estrella del canal infantil Nickelodeon) i d'una pel·lícula el 2004. En la travessia han anat guanyant adeptes, no només entre els més petits.

És una cosa per a la qual té arguments Paul Tibbitt, que fa uns anys es va posar al capdavant de la sèrie i ara ha dirigit aquest segon salt al cine. «Sempre intentem fer un xou que no sigui paternalista amb els nens, que no els tracti amb condescendència, i com a resultat de no fer això automàticament fem pensar als adults que hi ha alguna cosa més aquí», explicava fa uns dies el director en una taula rodona amb periodistes a Nova York.

D'AL·LUCINÒGENS I GESTOS / Aquesta vegada, mentre Bob Esponja ha d'aliar-se amb el seu arxienemic Plàncton per recuperar la recepta de les addictives crancbúrguers que s'ha evaporat, el viatge és literal -pel temps, l'espai i fins i tot la superfície de la terra- i també figurat i fins a un punt al·lucinogen. Inclou parades en un món apocalíptic a l'estil de Mad Max, en un observatori espacial enmig del cosmos només habitat per un ésser superior (el brillant personatge del dofí Bombolles) o descensos interiors fins al dolç i encaramel·lat cervell del protagonista.

Tibbitt ho explicava amb un somriure a la cara. «Sempre intentem fer-nos riure, i com a adults mirem de posar-hi coses que se'ls poden passar per alt als petits, però que els adults enganxen».

Es tracta també d'un viatge tecnològic, perque la segona pel·lícula de Bob Esponja es veu en 3D i inclou animació generada per ordinador, encara que, segons insisteix Tibbitt, «el que és més important segueix sent la història». I és, a més a més, un viatge de transformació, perquè quan els personatges arriben a la superfície es transformen en superherois (de la mà dels ordinadors de la mateixa companyia australiana que va crear l'ós de Ted), encara que, com potser no podia ser d'una altra forma, els seus superpoders van des de bufar bombolles fins a tocar el clarinet o llançar gelats. Només l'ultracapitalista Senyor Cranc sembla comparable a l'Iron Man de Marvel.

Aquesta «innocència» és el que precisament Tibbitt estima de Bob Esponja. «Als nens -explica- els dóna la imatge d'un adult que treballa, que intenta conduir, que viu pel seu compte, que té casa seva... però encara pot jugar, actuar com si fos un nen. Mentrestant

-continua-, els adults hi veuen algú amb una de les pitjors feines que es poden imaginar (Bob Esponja treballa en un restaurant de menjar ràpid), però que és feliç. Es tracta de mantenir una actitud positiva, de mirar el costat bo de les coses», o de la vida, com li cantarien els Monty Python al seu crucificat Brian.

Aquesta filosofia de l'optimisme, o la resistència de Bob Esponja a donar lliçons o repartir moralina, o la manera com flueixin lliurement les idees i els pensaments que sovint esquitxen les aventures a Fons de Biquini, sembla que li va com l'anell al dit a Antonio Banderas, a qui, inspirats «per la seva feina a Spy Kids i la seva versatilitat», segons explicava Tibbitt, li van oferir el paper del pirata dolent Barba Burger, l'únic personatge de carn i ossos a la pel·lícula (un paper d'humà en el món animat que en l'anterior entrega cinematogràfica es va prestar a fer David Hasselhoff).

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

BANDERAS I LA LLIBERTAT / «Els pirates són personatges amb romanticisme, que trenquen les regles, que somien amb la llibertat... El seu espai és l'oceà, on no hi ha camins marcats i pots anar on vulgui que bufi el vent», explicava a Nova York Banderas uns dies abans de rebre avui el Goya d'Honor.

És l'homenatge a una carrera que, precisament, el malagueny creu que està «en un punt d'inflexió», on amb papers com el de Barba Burger demostra que no pensa tancar-se portes que fa més de dues dècades que obre a Hollywood, però en què a la vegada vol prendre més el timó i ser, potser, més lliure. «El que m'encantaria -deia- és transformar la meva professió en el que va ser una vegada: un hobby, una cosa que faig només perquè ho vull fer, sense que importi el que diguin els crítics, els resultats de taquilla o res d'això».