«La nostra és una societat immadura»
L'actriu francesa assegura que volia treballar amb la directora catalana des que va veure Mi vida sin mí i va comprendre que tenia una sensibilitat única. Nadie quiere la noche li ha donat finalment l'oportunitat de complir el seu desig.
-Isabel Coixet ha dit que la va escollir a vostè per fer aquesta pel·lícula perquè és «una fera». ¿Li agrada la definició?
-És cert que m'agraden els desafiaments. I aquesta pel·lícula va ser un repte enorme perquè explica una història molt extrema: dues dones, enmig del no-res, obligades a enfrontar-se entre elles i a transformar-se. Crec que funciona com a lliçó molt interessant per a tots els éssers humans. Necessitem aprendre de les nostres emocions, utilitzar-les per millorar. Quan faig una pel·lícula m'agrada portar a terme viatges, viatges externs però sobretot viatges interns.
-I, com els seus personatges, ¿vostè també es transforma en aquests viatges?
-Sens dubte, perquè quan interpreto em deixo endur per les sensacions. No m'enfronto als personatges des d'un punt de vista intel·lectual, per a mi això no és actuar. De la mateixa manera, a vegades no sé els motius que em porten a voler fer a una pel·lícula, només sento que l'he de fer. I aquesta intuïció sovint és correcta. T'has de deixar endur pels instints.
-¿Les condicions de rodatge van ser tan dures com un s'imagina al veure la pel·lícula?
-En realitat, només vam rodar en exteriors uns 10 dies, i només vam passar fred de debò tres o quatre. Rodar a l'estudi va ser més dur perquè feia molta calor, amb tots els llums, i l'abric d'astracan que a mi em tocava portar. Vam haver de pretendre que estàvem a 30 graus sota zero quan en realitat estàvem a 30 sobre zero. Però aquí rau la màgia de la imaginació.
-Un dels assumptes de la pel·lícula és la necessitat d'aprendre a acceptar l'altre. És un missatge que avui té una gran rellevància, ¿no li sembla?
-Sens dubte. Ens necessitem els uns als altres. No podem estar dividits, perquè tret que ens despertem i experimentem un canvi radical anem directes a la catàstrofe. I aquest canvi ha de tenir lloc a l'interior de cadascú i en la relació amb els altres. La nostra encara és una societat adolescent i immadura, hem de créixer.
-En aquest sentit, ¿què va sentir durant les manifestacions posteriors als atemptats de París?
Notícies relacionades
-No hi vaig poder ser però em consta que tots aquells centenars de milers de persones de religions i amb causes diferents, marxant en silenci pels carrers de moltes ciutats, va ser una bonica demostració d'unitat i solidaritat. Tant de bo aquest esperit perduri.
