Luna en Brasil Ni rastre de poesia

Bruno Barreto

Notícies relacionades

Viatge de malson a l’inframon

Homenatges de la música i el teatre

El brasiler Bruno Barreto recrea el turbulent idil·li que durant 15 anys la poeta Elizabeth Bishop va mantenir amb l'arquitecta Lota de Macedo Soares, i el profund cost psicològic que equilibrar desitjos emocionals i impulsos creatius va tenir per a totes dues. La història posseeix un potencial dramàtic indubtable, considerant que avança en paral·lel a un període extremadament convuls de la història brasilera. Però en última instància la pel·lícula desaprofita aquestes possibilitats, engarrotada pels absurds diàlegs i una recreació excessivament autoconscient tant dels detalls estètics de l'època com de l'atmosfera exuberant i tropical del Brasil dels 50.

Així mateix el biopic, habitualment un subgènere tossudament tancat dins dels contorns de la prosaica realitat, no sembla la forma cinematogràfica més adequada per honrar la memòria d'un poeta. Malgrat que puntualment mira de retratar el procés de creació  de Bishop -un frenesí d'associacions mentals i sensorials-, la seva poesia essencialment serveix com a nexe narratiu amb el qual il·lustrar els successius moments dramàtics. I d'aquests moments n'hi ha massa. A les amants els van passar moltes coses en el terreny  polític, en el professional i en el personal, i Barreto es limita a apilar-les una a sobre de l'altra. Tot i que els primers compassos de la relació són relatats de manera seductora, de mica en mica la cinta es va perdent entre una amorfa successió d'episodis. Molts temes són explorats -alcoholisme, depressió, maternitat, èxit creatiu, adulteri, xocs culturals- i tots de forma desenfocada.  N. S.