Un segle amb Orson Welles

L'any 2015 se celebraran molts centenaris, però cap, en l'àmbit cinematogràfic, serà més important que el d'Orson Welles. El director, guionista, actor, dramaturg, novel·lista i prestidigitador radiofònic va néixer a la localitat de Kenosha, Wisconsin (EUA), el 6 de maig de 1915. Cent anys d'història el contemplen des d'aquell dia primaveral fins al present, quan les seves pel·lícules inacabades segueixen sent objecte de reconstrucció i la influència del seu primer llarg, Ciutadà Kane (1941), no remet. La Filmoteca de Catalunya prepara diversos esdeveniments especials al voltant d'aquesta efemèride.

Welles va ser un geni de l'espectacle total. El cine era una de les seves armes més preades, ideal per acostar-se a Shakespeare d'una manera diferent de com ho havia fet en el teatre. Hi ha excel·lents adaptacions cinematogràfiques a càrrec de Laurence Olivier, Joseph L. Mankie­wicz, Akira Kurosawa, Gregori Kozintsev, Roman Polanski i Kenneth Branagh, però poques superen les tres pel·lícules realitzades per Welles a partir de tragèdies shakespearianes: Macbeth (1948), Otelo (1952) i un dels nombrosos projectes que el director va fer a Espanya, Campanadas a medianoche (1966). Un altre dels projectes més importants, ja és sabut, va ser la seva versió rodada al llarg dels anys del Quixot cervantí, un dels nombrosos films inconclusos del cineasta.

Perquè la llegenda de Welles s'alimenta de les pel·lícules acabades, les que no va completar i els projectes mai materialitzats: «Tinc calaixos de guions que he escrit» confessava en una entrevista a la revista espanyola Film Ideal l'estiu del 1964. Autèntic polvorí d'idees, va forjar la seva obra cinematogràfica a partir de guions originals -Ciutadà Kane, inspirada en el magnat William Randolph Hearst; Mister Arkadin (1955), Fraude (1973)- i versions molt personals de textos d'altres: Booth Tarkington a El cuarto mandamiento (1942), la seva obra cabdal malgrat que va ser remuntada; Kafka a El proceso (1962) o Isak Dinesen a Una historia inmortal (1968).

RODATGE COMPLICAT / També La dama de Xangai (1948) partia d'una novel·la, però Welles en va fer el que li va donar la gana; no va ser més que un pretext per aconseguir diners amb què sufragar una de les seves empreses teatrals. Va posar com a protagonista Rita Hayworth, de qui s'acabava de separar. «Ni tan sols ens parlàvem», va comentar en la mateixa entrevista. En aquest rocambolesc film noir, Welles no va tenir manies per modificar la imatge de sex-symbol de Hayworth tallant-li la seva ondulant i mítica melena. Ella ho va acceptar de bon grat.

Sed de mal (1958), la seva altra gran aportació al cine negre, memorable en el seu pla seqüència inicial compassat a la música afrocubana de Henry Mancini, el va tornar a Hollywood després de totes les calamitats patides a la meca del cine. S'hi va reservar el paper d'un comissari de policia corrupte; el poder i la corrupció van ser dos dels seus temes essencials. A Sed de mal apareixia vell, fastiguejat, maquillat. Sempre que podia, alterava la seva fesomia fins a convertir-se en un mestre de la disfressa.

Notícies relacionades

Molt més que un cineasta

Alice Munro: Mestra de la narrativa breu

Així apareixia en escena. El seu físic i el seu estil shakespearià imposaven respecte. Va brillar com a actor en films aliens com Alma rebelde, El tercer home (la seva interpretació més celebrada, en què apareixia entre les ombres vieneses de postguerra i moria tirotejat a les clavegueres de la ciutat), Moby Dick (en una sola seqüència, molt intensa, en què interpretava un capellà en ple sermó), Impulso criminal i L'illa del tresor. Als actors, va dir, «els dono una gran llibertat i, al mateix temps, el sentit de la precisió».

A la sala de muntatge era capaç de construir una escena entre dos personatges amb un pla rodat al Marroc i un altre filmat dos anys després a Espanya. El cine no tenia secrets per a ell. Va morir el 1985, sense deixar hereus del seu estil.