'Ramone' per vocació

És evident que, per a Richard Reinhardt, Richie Ramone, els millors anys de la seva vida, artística almenys, van ser els cinc que va passar com a bateria de Ramones. Tres dècades després, la seva activitat en solitari, acabada d'emprendre, remet en gairebé tot a aquella etapa daurada: el seu mateix nom artístic, el logotip que presideix les seves actuacions i un repertori trufat de cançons del grup. Cinc anys poden donar per a molt, i conviden a la reflexió sobre com un breu període juvenil pot condicionar tota una vida. Un clàssic del rock.

Aquest ús del llegat del grup i dels seus símbols pot fer-nos arrufar el nas, però, vist de prop, el cas de Richie Ramone observa uns mínims de coherència. Un terç del repertori del seu concert de divendres en la renovada i plena sala Monasterio, ara al Port Olímpic, va sortir de la seva estrena en solitari, Entitled (en contrast amb les actuacions de Marky Ramone, el bateria més longeu a Ramones, que sol tirar del material del grup en el 100% del setlist). Una altra tercera part la van posar cançons de la banda circumscrites al seu període, i que tenen a veure amb ell: de Somebody put something in my drink, que porta la seva firma, a (You) can't say anything nice, que va cantar en la versió discogràfica original. I un tercer bloc va venir, sí, de la producció ramoniana dels 70, anterior al seu pas pel grup, però evitant les cançons més populars amb l'única excepció de Blitzkrieg bop, que, això sí, va posar la sala del revés en una versió interpretada a dues veus pel guitarrista Alex Kane i la baixista Clare Misstake.

Més fosc

Notícies relacionades

La memòria de Ramones

Plans per a un agost cultural pletòric

Richie va passar més d'una dècada allunyat de la música, sense tocar ni tan sols la bateria, i potser això explica les ganes de menjar-se l'escenari que va transmetre a Monasterio. Primer, assegut, a les baquetes, i cantant Criminal, la consistent, fosca cançó que obre Entitled. Després, fent torns en les tasques rítmiques amb el guitarrista Ben Reagan i alçant-se a frontman de l'abisme a Smash you (una altra de les seves aportacions a Ramones, regravada en el seu nou disc) i I just want something to do. La seva veu va sonar tenebrosa, lluny d'aquell candor melòdic spectorià de Joey Ramone. Tot en Richie és una mica més fosc: el seu rictus de supervivent de milers de nits excessives, el segell endurit de les seves composicions (com la mateixa Entitled) i, també, el toc hard-glam-metal de la seva banda actual, més pròxim a uns Hanoi Rocks que a les essències punk.

Toc punk-metal

Kane i Misstake van formar files a AntiProduct, una banda neo-glam, i van imprimir a les distintives cançons de quatre acords de Ramones un tacte una mica més cuirassat: per exemple en els assalts a Animal boy, la instrumental Durango 95 i un frenètic tram final amb Today your love, tomorrow the world (del primer disc de Ramones) Warthog, I'm not Jesus i, en els bisos, més cites a les arrels del grup amb Loudmouth, Havana affair i Cretin hop. «Això no és un xou de Marky Ramone, ¡això és Richie Ramone!», va bramar, desafiador, enfadat. Sí, els supervivents de Ramones no són exactament amics de l'ànima, encara que una de les seves cançons es titulés We're a happy family.