El Marco Polo català

Ha estat inèdit durant centenars d'anys, però Angle Editorial acaba de publicar Meravelles descrites, un llibre escrit al segle XIV pel frare Jordà de Catalunya, poc després del gran viatge de Marco Polo i abans de la narració d'Ibn Batuta, el gran viatger àrab del segle XIV. En aquestes Meravelles descrites, redactades en llatí, el dominic Jordà narra les seves impressions d'un viatge a Orient i conclou: «Tot són meravelles a l'Índia, que és, en realitat, un altre món».

Jordi Joan Baños, corresponsal català a Nova Delhi, s'ha fet càrrec de la recuperació, traducció i edició del text. «Mirabilia descripta -escriu- constitueix una de les millors descripcions de l'Índia medieval, presumiblement dictada (com era habitual) cap al 1330, i molt probablement en català».

Jordà de Catalunya, que parlava persa, va viatjar per primera vegada a l'Índia per acompanyar quatre frares franciscans. Durant una breu absència, els seus quatre companys van ser martiritzats i Jordà va deambular durant molts anys per l'Índia, patint tota mena de penúries. Al tornar a Avinyó, el 1329, el papa Joan XXII el va nomenar primer bisbe de l'Índia. El seu rastre es perd després i s'ignoren les circumstàncies de la seva mort.

El viatge a Orient de Iordanus Catalanicus, nom amb què firma el relat, devia tenir lloc, segons Baños, entre els anys 1311 i 1318. El manuscrit va tenir una circulació restringida, pel fet que es tractava, molt probablement, d'un informe confidencial. La crònica va estar guardada fins a principis del segle XIX. És llavors quan la compra un noble francès, el baró de Walckenaer. Poc després va ser adquirida per la Biblioteca Britànica, on encara es conserva. El 1863 se'n va publicar una traducció anglesa, i el 1925, la francesa.

El relat de Jordà, coetani de Ramon Llull i Arnau de Vilanova, conté apunts interessants sobre unes regions que en aquell temps eren molt poc conegudes. Al seu pas per Armènia, parla d'«una gran muntanya», la muntanya Ararat, «on asseguren que es va posar l'Arca de Noè». I afegeix: «Les bèsties salvatges perseguides pels caçadors, quan arriben a la neu, retrocedeixen precipitadament i prefereixen alliberar-se a mans dels caçadors abans que continuar cap amunt».

Jordà també escriu que els perses «no mengen amb estovalles, sinó a sobre d'un disc de cuir o d'una taula baixa, de fusta o de bronze». «Després de menjar -afegeix- es llepen els dits amb la llengua, i els llavis, i es netegen amb les mànigues. I si encara els queda greix a les mans, se les netegen a les sabates».

Les vaques sagrades

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Jordà parla també del petroli de Bakú, actual capital de l'Azerbaidjan, i de les meravelles que hi ha a l'Índia. «Mengen arròs, sempre bullit», apunta, i es meravella davant els seus «arbres extraordinaris». Indica així mateix que quan mor un home noble, se'l crema i a les dones se les llença a la pira amb ell. Afegeix que adoren ídols i escriu que els bous són sagrats. «Abans perdonarien un bou que hagi matat cinc homes que un home que hagi matat un sol bou».

Després d'elogiar la gran força dels elefants, en la seva descripció de l'Índia Terça, que confessa que descriu d'oïda, Jordà cau en la fantasia de parlar de dracs alats amb pedres precioses al cap, unicorns i altres animals increïbles. La torna a encertar, no obstant, quan estableix en terres d'Etiòpia el regne del Preste Joan, un llegendari rei cristià perdut en regions remotes.