Juan Marsé: «M'és igual ser català que espanyol»

Juan Marsé (Barcelona, 1933 ) està condemnat a recordar, al fet que el passat l'acompanyi amb la indicació expressa que viure és ardu i complicat i que per alleujar les penes sempre ens quedaran les ficcions, aquell altre costat de la realitat que ens torna compassiu els heroismes i les aventures. A l'espera de la seva pròxima novel·la, en què està treballant, el premi Cervantes llança un feliç aperitiu, Noticias felices en aviones de papel (Lumen), una nouvelle amb il·lustracions línia clara de María Hergueta i un rar punt d'embogida fantasia. Una baula més en la cartografia marseiana.

-Aquesta novel·la breu està dedicada a l'avui oblidada escriptora i traductora Paulina Crusat, que li «va obrir la porta».

-Ella vivia a Sevilla quan jo començava a escriure. Escrivia a la revista Insula ressenyes de llibres i articles, i havia publicat algunes novel·les i una molt celebrada al seu dia antologia de poetes catalans. En la seva joventut havia estat amiga de Riba, Sagarra, Foix i altres molt significats poetes. A mitjans dels anys 50 la meva mare treballava en una residència d'avis del carrer Sors, a Gràcia, i cuidava una senyora a qui un dia va confiar que tenia un fill a qui agradava escriure. Aquella senyora gran era la mare de la Paulina. Li va suggerir a la meva mare que jo li escrivís una carta a la seva filla de Sevilla, perquè era escriptora i potser podria aconsellar-me i prestar alguna ajuda. Ho vaig fer i Paulina Crusat em va contestar demanant-me algun text, li vaig enviar un parell de contes i els va ensenyar a José Luis Cano, director d'Insula i amic seu, i Cano els va publicar a la revista.

-¿Hi ha  una vinculació entre els últims anys de Paulina Crusat, menyspreada i solitària, amb els del personatge de la senyora Pauli, supervivent del gueto de Varsòvia  i excorista del Paral·lel que apareix a la seva novel·la?

-No, no hi ha cap relació. Per a mi l'important va ser l'amistat amb la Paulina i la correspondència que vam mantenir durant un parell d'anys. Ens vam conèixer en una visita seva a Barcelona per veure a la seva mare. Era una dona afable i generosa que va tenir una vida molt dissortada.

-I novament una història sobre un adolescent descobrint el món i les seves misèries. ¿Per què aquest trànsit, que es repeteix una vegada i una altra als seus llibres, ha estat tan important en la seva literatura?  

-No sabria dir-li si és important, ni per què podria o hauria de ser important aquest trànsit. Potser perquè el període juvenil de la vida, el de l'aprenentatge o la formació de la persona, m'ha interessat sempre pel caràcter atzarós que caracteritza les seves etapes, sobretot quan repasso el meu propi cas, el meu origen familiar i els avatars que em van portar on em van portar.

-¿Què és el que aporta aquesta novel·la respecte a aquest tema en relació amb altres vegades?

-La novetat en aquesta novel·la, en relació amb les anteriors, seria l'element fantàstic. Les dues últimes pàgines del llibre van presentar una dificultat tècnica que mai havia experimentat, i em van costar un gran esforç.

-M'imagino que la repetició no el preocupa gens, com mai ha importat al recent premi Nobel, Patrick Modiano, amb qui, es diria, comparteix moltes coses.

-De Patrick Modiano n'admiro sobretot la capacitat d'expressar amb facilitat el que sembla difícil.

-¿L'ha picat mai una abella morta? (Sí, ja sé és que una cèlebre frase de la pel·lícula Tener y no tener i que només Lauren Bacall va saber respondre-la). ¿Es podria dir que a vostè contínuament l'està picant l'abella de la memòria? ¿És aquesta la picada que fa més mal?  

-Bé, intentar desentranyar frases com aquesta sempre és arriscat. La picada de la memòria pot ser dolorosa o agradable, és clar, però la seva finalitat literària, poètica si es vol, pretén anar més enllà del significat semàntic o de la seva oportunitat narrativa.

-La gran aventi d'aquesta novel·la té a veure amb els germans Rabinad, aquells nens llardosos que acompanyen el protagonista. ¿El cognom és un homenatge al desaparegut Antonio Rabinad, que solia dir que entre vostè i ell es repartien la cartografia literària barcelonina?

-No el vaig utilitzar com un homenatge, la veritat, crec que Antonio Rabinad es mereix alguna cosa millor. Vaig escollir el cognom perquè m'agradava, perquè em resultava suggerent i veraç en no sé quin sentit. Són coses difícils d'explicar. Per descomptat, vaig ser conscient que en molts lectors evocaria l'escriptor, però confiava que els germans Rabinad acabarien imposant-se per ells mateixos. Ja veig que no ho he aconseguit. No sempre hi ha secretes intencions en el que un escriu.

-A més a més dels seus barris habituals, hi ha en la novel·la una passejada del protagonista per la Rambla de quan encara els barcelonins hi transitaven. ¿Quina opinió li mereix aquesta ciutat actual presa pel turisme?

-Miri, la ciutat presa pels turistes per ara m'interessa poc com a matèria literària, i com a ciutadà del carrer, doncs tampoc gaire. És la ciutat on visc i per tant celebro les coses que m'agraden d'aquesta urbs i desdenyo o critico les que no m'agraden, com fa qualsevol barceloní. Però si parlem de literatura, i em faig la il·lusió que aquest és el cas, la meva verdadera ciutat és una ciutat que ja no existeix, que només és viva en la meva memòria i en algunes de les meves novel·les, i la veritat és que comparar la d'ara amb aquella i dir què ha canviat se'm fa una tasca molt àrdua. Diguem que físicament han canviat moltes coses, algunes per bé, i socialment poques, i algunes per mal. En fi, no som la rehòstia, però podria ser pitjor.

-La cita que obre el llibre, «Potser hem acabat amb el passat, però el passat no ha acabat amb nosaltres», sembla un fidel diagnòstic del que passa a l'Espanya actual. ¿Aquesta és la interpretació, encara que el llibre directament no en parli?

-De manera conscient no he buscat cap referència amb la maleïda actualitat, que ja per si mateixa és bastant aclaparadora i plasta. No escric mai a instàncies de la realitat actual, que per descomptat pot interessar-me com al primer, de fet sóc lector voraç de premsa, sinó d'una realitat que només el llenguatge literari és capaç de fer real. I si s'assembla amb el que anomenem realitat real, doncs bé, molt millor.

-Mentre el procés segueix el seu curs, vostè no ha amagat el seu antinacionalisme. ¿Se sent en minoria dins de l'actual panorama? ¿En quina mesura, estar al marge del que passa és beneficiós o perjudicial per a un escriptor?

-Opino que l'escriptor ha de deixar clara la seva independència de criteri, sigui quina sigui la seva fe o la seva ideologia política. Jo no sóc nacionalista, en primer lloc perquè no comparteixo l'emoció identitària i sentimental de tantes persones que ho són pel fet d'haver nascut aquí o allà, i en segon lloc perquè no tinc raons per pensar que en una Catalunya independent els governants, si he de jutjar pels que ara tenim, els que ens proposen el canvi, seran menys corruptes, menys ineptes i menys estúpids que els d'Espanya, és a dir, sé que em fotran tant els uns com els altres, perquè això és el que hi ha. No em fio d'aquesta gent. Així que de moment m'és igual ser català que espanyol, cap de les dues coses m'entusiasma.

-¿De veritat no se sent temptat d'escrure una cosa titulada Sentiments i centimets que ha llançat als periodistes a manera de broma? 

-Sí, m'agradaria escriure Sentiments i centimets, però, com ja he deixat entendre abans, la rabiosa actualitat em destorba. Hem de deixar passar el temps i que l'estofat es refredi. Aquest assumpte va per llarg, perquè s'està ventilant en un diàleg de sords. A més, tinc entre mans una altra novel·la que m'agradaria acabar la primavera que ve.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-Potser li fa gràcia, però el final de la seva novel·la i la fotografia que l'acompanya m'ha recordat la conclusió d'El resplandor. Aquí hi hauria una resplendor amb perfum Marsé, precisament per pròxima, més inquietant.

-La seva observació no fa riure necessàriament. No hi havia caigut, no tenia gens ni mica al cap el final de l'extraordinària pel·lícula de Kubrick, però certament no està mal vist. Aquella foto de Nicholson somrient a cambra, incrustat en un món espectral i remot... M'agrada aquesta semblança.