Estrella Morente: «Sóc massa lliure per ser exemple de res»

«Mi padre siempre decía: hija mía ten cuidado, al pensar en el futuro no te olvides del pasado», canta Estrella Morente a Baile del desamor. Una cançó que, encara que sembli autobiogràfica, es va estrenar el 1972 (vuit anys abans que ella naixés) i forma part del seu nou disc  Amar en paz. Velles cançons brasileres amb regust de noves amb la guitarra de Niño Josele com a únic acompanyament instrumental i la producció de Fernando Trueba, que també s'ha fet càrrec del llibret que acompanya el disc i l'adaptació al castellà del repertori. Un treball íntim i radical que promet deparar emocions fortes sobre l'escenari. A Barcelona, el presentarà el 13 de febrer al Palau de la Música, com a concert inaugural del 26 Guitar Festival BCN.

-¿Com va sorgir Amar en paz?

-Per a mi aquest disc és un somni fet realitat, que Fernando Trueba ja feia anys que somiava. Ell és com de la família. Una cosa així com l'oncle Fernando, tot i que quan hi parlo sempre li dic mestre, que la confiança no està renyida amb el respecte. El meu pare l'adorava i quan li va mostrar aquesta selecció de cançons es va tornar boig.

-¿Enrique Morente va arribar doncs a participar en aquest treball?

-L'entusiasmava la idea, i d'una manera o altra va ser com si fos allà. Ens en recordàvem constantment d'ell, de com arribava a disfrutar amb tota mena de música. Ell sempre deia que no hi havia música dolenta, en tot cas músics regulars. I a l'escoltar ell a casa música brasilera jo també la sentia. Per exemple, Dolores Duran sempre ha estat en la meva manera de cantar, de la mateixa manera que pugui ser-hi La Niña de los Peines. Són dues dones que no puc evitar relacionar. Van posar un segell a la seva època.

-Vostè també l'ha posat.

-¡Ui! ¿Això li sembla? A mi m'agradaria ajudar que els altres s'hi aficionessin igual que a mi em van ajudar a aficionar-m'hi. El que sí que sé és que no voldria ser abanderada de ningú, això és una càrrega tremenda... A més, això seria símptoma d'edat avançada (rialles). Sóc massa lliure per ser exemple de res, i sobretot, camí de ningú. El que sí que m'agrada és aprendre dels camins dels altres. Comprar-me una entrada i anar a veure el que fan els meus companys.

-¿En aquest repertori brasiler és més cantaora o més cantant?

-Jo em sento cantaora, cantant i sobretot músic. És un disc que requereix per escoltar-lo una estona de soledat, sense estar condicionat per l'opinió que després se'n vulgui donar o no. Canto nua, sense dibuixos ni arabescos innecessaris. No he cantat mai fingit, però en aquest disc menys que mai. Evidentment, tant Niño Josele com jo som flamencs abans que res. I encara que no interpretaré un tema de Jobim com si fos una malaguenya de Chacón, la intenció és la mateixa. I el cor també. Per això considero que la música és universal. I no em refereixo que serveix per unir pobles i races (sens dubte importantíssim), parlo d'una universalitat interior.

-El 2006 va gravar la cançó Minha en un disc de Niño Josele ¿Aquella va ser la llavor d'Amar en paz?

-Jo crec que la cosa ve de fins i tot abans. El meu pare solia dir: «D'idees en tenim tots, l'important és portar-les a terme». I Fernando és un home que quan posa la ment en una cosa tard o d'hora aconsegueix realitzar la seva idea. Ell fa molt que treballa amb Niño Josele i sempre ha sabut que compta amb facultats i virtuosisme per acostar-se a altres músiques sense perdre l'essència flamenca. La veritat és que ha sigut com un pare per a tots dos. D'aquells que et conviden a tastar una cosa i si tu els dius que no tens gana t'ho deixen allà. I quan veuen que t'ho has menjat te'n posen una miqueta més... Durant anys, quan ens hem posat a treballar ja havíem interioritzat aquelles meravelloses cançons. Hi ha un coneixement immens per la seva part de la música brasilera que ens ha transmès, i igual que la meva germana Soleá va estudiar la carrera de Filologia, jo he acabat fent aquest disc.

-Precisament els seus germans ara estan començant a despuntar.

-Estic entusiasmada amb ells. Soleá preparava un disc amb el meu pare, però quan va passar el que va passar, enmig del caos i la tragèdia, va començar a passar les tardes amb els seus amics indies, assajant, i d'allà va sortir Los Evangelistas. És pura delicadesa cantant. I el meu germà Enrique s'està convertint en un verdader cantaor, en el sentit més ampli de la paraula. Cada dia més i millor.

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

-¿Cantarà Amar en paz al Brasil? 

-Fernando diu que no sap com ho rebran a l'estar cantat en castellà, però jo tinc unes ganes enormes de cantar-ho a la seva gent. De formar part d'ells, perquè ells ja formen part de mi. Si la gent del Brasil arribés a fer seu aquest disc, ja em podria morir tranquil·la.