Marlango torna amb les piles carregades

Marlango va forjar el seu destí fa deu anys. Un pianista de conservatori i una magnètica actriu convertida en cantant van confluir pel camí. I al sarró ja acumulen sis compactes. Quatre en anglès i els dos últims en castellà. El recent, Porvenir, és el més rítmic de la seva discografia (l'empenta l'hi deuen al productor Sebastian Krys). I aquestes piles renovades els proven d'allò més. És el treball que reflecteix millor com sonen en els seus concerts. La presentació a Barcelona serà el 27 de novembre vinent a la sala Barts, convidats pel Voll-Damm Festival de Jazz.

Porvenir és el primer àlbum que Leonor Watling i Alejandro Pelayo graven sense el seu tercer còmplice: el trompetista Óscar Ybarra. «Tot sembla precipitat. El canvi d'idioma, la marxa d'Óscar. Però fa un any i mig que se'n va anar a viure a Gijón, es va casar, es va traslladar a Chicago... Són decisions que vam acceptar a contracor. És un amic que se'n va. Però des que vam acabar l'altre disc estem escrivint peces sense reptes ni pressions. El procés no comença ni s'acaba mai», assegura Pelayo.

Porvenir és un àlbum impregnat de sonoritats de Llatinoamèrica. «Una de les nostres qualitats, no sé si és una virtut o un defecte», comenta el músic, «és que som molt col·leccionistes: de barrets, de navalles petites... Els viatges són excel·lents en aquest sentit, i musicalment, també. Escoltes coses que d'una altra manera no arribarien a tu. I et fan tocar de forma diferent. Jo no toco tango, però estant a Buenos Aires vaig veure fer-ho tan bé a Fito Páez [el seu padrí argentí] que vaig tornar a Madrid i em sortia tocar-lo sense voler-ho. Em deien 'que bé que el toques'. I responia 'no, no: si jo no toco tango'. Són records musicals dels nostres viatges».

ELS CONVIDATS / Precisament Fito Páez és un dels convidats de l'àlbum. Marlango  va gravar en un dels discos del cantautor argentí, així que tocava correspondre-li. I quan van acabar d'escriure Dímelo así, van pensar en ell. «Vam veure que aquest tema tenia molt de Fito Paez. I era just que ara l'invitéssim nosaltres», explica Pelayo. «El mateix ens va passar amb Enrique Bunbury. A ell també li devem molt -afegeix Watling-. Dinero, la peça en què participa, és fruit d'haver-lo sentit tant».

«Així que el que fem és tornar-los el favor a tots dos perquè ens hi posin el segell original», corrobora Pelayo. «El certificat de qualitat», subratlla ella. «La denominació d'origen», remata ell.

Watling i Pelayo formen una parella (ho van ser sentimentalment fa temps) que busca la sintonia. Actuant i fins i tot presentant-se en l'acústic que han gravat a EL PERIÓDICO (precisament el tema Dinero), amb una mirada en tenen prou per entendre's. Ella canta amb la veu, amb la seva expressiva i la seva cara bonica, amb el seu cos i fins i tot amb els peus i turmells, que va doblegant al ritme de la peça més rockera del disc. Una lletra en què deixen ben clar que «el paraíso no es aquí». ¿On és doncs el paradís? «Depèn del dia -respon la cantant-. El que diem és que el paradís no és aquest al qual ens venem entre tots. I dic tots perquè odio culpabilitzar terceres persones».

PARADÍS ARTIFICIAL / «Una cosa que vam comentar amb Alejandro», diu Watling, és l'anunci de Carolina Herrera de la seva colònia VIP i el seu missatge que 'tu també pots ser VIP i estar aquí'. Per això al videoclip de Dinero [situat en un paradís artificial carregat de sensualitat], hi reflectim que en realitat es tracta de l'infern. Perquè ja toca que se'ns diguin les coses pel seu nom. Que no ens facin esperar un demà. Necessitem respostes. Ara».

Watling s'atreveix al disc amb un clàssic de la copla, Ay pena penita pena, que interpreta amb el grup La Santa Cecilia (Grammy 2014 al millor àlbum de rock llatí). El suggeriment va venir del productor. Els va animar a fer-ne una versió (de l'estil que fos). I després els va convèncer que acabessin escollint aquest. «Ens va convèncer que la copla s'ha col·locat sempre a Andalusia i que tenia molt món per conèixer», recorda la vocalista. Això sí, aclareix que el seu acostament al visceral gènere el fa «des de la humilitat i amb un respecte infinit».

Notícies relacionades

El Grec obre etapa amb Leticia Martín al davant i aposta per més música i teatre

Rosa Clará celebra 30 anys com a referent en vestits de núvia

BLUES, JAZZ, BOLEROS... / El disc Porvenir conté també peces de blues, jazz, boleros..., totes sota el reconeixible segell Marlango. Una marca de la casa que detesten que qualifiquin d'«elegant». «Sé que ho diuen de bona fe, però no m'agrada. M'interessa l'elegància en un sofà. No en una pel·lícula, en una cançó o en un actor. Si li dius a un pintor que és elegant es pensarà que li estan dient decorador», argumenta Watling. «Alguna cosa no fem bé si ens diuen que som elegants», s'hi suma Pelayo.

A la peça Dímelo así, deixen anar: «Hay que empezar para acabar». «La lletra parla dels principis i sobretot dels finals, quan normalment et permets una mirada retrospectiva. Que fàcil és dir 'home, si la crisi ja es venia venir'. Doncs haver-ho dit. Per començar a acabar, fem-ho bé». Marlango sap el que fa.