Un cineasta màgic

Carlos Vermut en realitat no es diu així -Carlos López del Rey és el nom que figura en els seus papers-, i fins fa tres anys ni tan sols estava segur del tot de voler dedicar-se al cine. El seu primer llargmetratge, Diamond flash (2011), no va aconseguir distribució comercial a Espanya tot i ser un thriller magnífic -va generar, això sí, un nivell de culte comparable al d'una secta defensora del sexe lliure-. Ahir a la nit, Carlos Vermut va obtenir amb el segon, Magical girl, no un gran premi sinó dos al Festival de Sant Sebastià: per un costat, la Concha d'Or a la Millor Pel·lícula; per un altre, el títol de Millor Director. I d'aquesta manera no només va completar un dels ascensos més vertiginosos de la història recent del cine espanyol, sinó que es va confirmar rotundament com un dels seus talents més extraordinaris.

Si Diamond flash va confirmar l'existència de Carlos Vermut en el panorama cinematogràfic espanyol, Magical girl va molt més enllà: significa el naixement d'un nou adjectiu: vermutià. Perquè, malgrat que s'hi pot detectar el rastre d'influències confesses com ara Carlos Saura i Luis Buñuel, la flamant Concha d'Or confirma un univers intransferiblement personal, tan fosc i desolador com les profunditats de l'ànima humana encara que també estranyament hilarant i ple de commovedor patetisme. I és que, mentre orquestra una versió de film noir articulada a base de dotar-la de xantatges, masoquisme, tortures i assassinats i impregnada d'un rotund retrat social, Vermut juga constantment a despistar, frustrant les nostres expectatives com un gat que se'ns esmuny entre els braços. Però com ens clava les ungles mentre ho fa. La pel·lícula, s'avisa, s'estrena el 17 d'octubre.

TREBALL EXCEPCIONAL / El productor Fernando Bovaira i la resta de membres del jurat van decidir reiterar el reconeixement a Magical girl concedint-li el premi al Millor Director. I  en tenien motiu: el treball de Vermut darrere la càmera és impressionant. Tot i això, malgrat ser completament justa la decisió, resulta al mateix temps qüestionable en una edició del festival de qualitat artística excepcionalment alta. En aquest sentit, s'ha de lamentar que marxessin cap a casa amb les mans buides pel·lícules esplèndides com Phoenix, meditació sobre les misèries de la història alemanya dirigida per l'alemany Christian Petzold, o Aire Libre, crònica de la desintegració d'una parella a càrrec de l'argentina Anahí Berneri. Que aquesta última rebés sonores esbroncades en la projecció per a la premsa no diu res de bo de nosaltres.

Aquesta mateixa lectura es pot fer del Premi Especial del Jurat -segon guardó en importància- concedit a Vie sauvage, que en qualsevol cas té una explicació: la nova pel·lícula del francès Cédric Kahn és cine social sòlid i competent però no particularment original, i potser per aquest motiu encarna un cine més propens a generar el consens entre els membres del jurat que aquestes dues citades rivals, propostes molt més radicals.

OPORTUNITAT PERDUDA / En qualsevol cas, el premi és una oportunitat perduda però en cap cas un error: mentre segueix les aventures d'un pare que segresta els seus fills amb l'objectiu d'impedir que la mare n'obtingui la custòdia, i en el procés enfronta de forma frontal dues maneres contraposades de vida -el sedentarisme i la pertinença al sistema, per un costat; el nomadisme i la marginalitat, per un altre-, Kahn proposa un debat extremadament interessant al voltant de les conseqüències dels conflictes matrimonials en la vida dels fills, sovint considerats com a moneda de canvi o com a mers objectes. En última instància, resulta menys valuosa pel que fa que pel que evita, el didacticisme i les lliçons morals fàcils.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

Poques pegues, finalment, es poden posar als dos guanyadors en les categories interpretatives. Guardonada amb el Premi a la Millor Actriu, la danesa Paprika Steen és sens dubte la gran carta de Silent Heart, de Bille August. I atorgar el Premi al Millor Actor a Javier Gutiérrez pel seu paper a La misma mínima no només significa reconèixer tant un treball actoral brillant com un dels títols que més bona acollida van rebre al llarg dels nou dies de competició, sinó que també, de passada, funciona juntament amb el triomf de Magical girl com a tribut a l'excel·lent nivell mitjà acreditat per la presència espanyola en el concurs.

En realitat, el mateix elogi es pot dedicar al conjunt de la competició. La 62a edició del Festival de Sant Sebastià ha estat la millor de totes les que el certamen ha ofert en molt de temps. Tant de bo no sigui recordada així durant molt de temps.