'VINT-I-NOU CONTES MENYS'

El polidor de contes

Eduard Márquez s'acomiada del gènere reescrivint la seva obra breu

3
Es llegeix en minuts
ERNEST ALÓS
BARCELONA

Als contes d'Eduard Márquez hi apareixen bastantes mutilacions, desaparicions i suplantacions. Un avantbraç aquí, un dit allà, el personatge d'un quadro que se'n va de la tela... No és casualitat: tallar, polir i sintetitzar forma part del seu estil. I el seu últim llibre, Vint-i-nou contes menys (Empúries) és la condensació de la condensació. Dels 61 contes dels seus dos primers llibres de narrativa, Zugzwang (1995) i L'eloqüència del franctirador (1998), n'ha deixat 32, i els ha reescrit i reordenat per fer-ne «un llibre nou» amb el qual tancar el que ha estat fins ara la seva carrera literària (llibre infantil a part).

Els dos llibres tenien estructures molt pensades que relacionaven uns contes amb altres. «La primera feina va ser desmuntar-ho tot i tornar-ho a muntar amb 29 peces menys. I cohesionar-ho», explica. El segon repte era reescriure'ls. «He canviat títols, he canviat finals, he deixat anar llast i alguns han quedat en la meitat. He modificat contes perquè  no siguin un acudit, perquè siguin alguna cosa més», afegeix.

Estil a part, els contes d'Eduard Márquez salten les barreres que separen realitat i ficció. «És fascinant la relació entre la mentida i la veritat, la ficció i la vida», opina. Com passa amb Grette Bürnsten, el personatge del primer relat i de l'últim, una contorsionista austríaca inexistent que Márquez va colar en una enciclopèdia en la qual treballava, que els redactors d'altres obres van copiar i que al conte interpel·la el seu creador. En altres casos, és una ficció que algú escriu sobre un personatge el que acaba marcant-li la vida. O l'existència d'un doble. Premonitòriament, sembla que Márquez estigués escrivint sobre alguna cosa tan contemporània com la relació que mantenim amb el nostre altre jo digital. «Al cap de 20 anys, el que està passant és pitjor: l'aïllament social, la frustració laboral. Perquè s'ha agreujat per la tonteria de la comunicació permanent», protesta, obsolet amb la Nokia a la mà.

Vint-i nou contes menys té una raó de ser. «És el final. Amb aquest llibre tanco un període del qual estic orgullós però que dono per acabat. Tot el que plantejava estèticament en aquells dos primers llibres de relats i que he trigat anys a desenvolupar en les meves quatre novel·les posteriors, l'austeritat, el menys és més. Després de publicar L'últim dia abans de demà, condensada, on l'estil està depurat al màxim, m'adono que això s'ha acabat. No puc anar més enllà. I ja que ho donava per acabat ho volia fer bé. Agafar aquests contes al cap de 20 anys i tancar la porta».

Ara es planteja nous reptes. «O el que fas et fa créixer com a escriptor i com a lector, o res. Ens hem d'arriscar. Si no puc canviar, prefereixo callar. Voldria escriure una novel·la llarga, de personatges desenvolupats, amb descripcions, amb una sintaxi menys concisa. Si ho aconsegueixo, potser d'aquí tres, quatre o cinc anys publicaré una novel·la de 600 pàgines».

Notícies relacionades

El malestar de Márquez no és només envers el seu propi treball. I encara que l'irriti la precarietat econòmica («¡estan pagant avançaments de mil euros per una novel·la!») que dificulta mantenir la figura de l'escriptor professional, tampoc és només això. «El procés de degradació del sistema literari, i en català en concret, és més que obvi. La pèrdua d'exigència, que tothom es vegi capaç d'escriure una novel·la perquè algú la reescriurà, el desprestigi de la cultura. S'ha de començar a porgar, a passar el sedàs, una altra vegada. S'ha de moure la taula perquè caigui tota la merda».

A part del fet que els seus dos llibres de contes van ser publicats per Quaderns Crema, aquesta nostàlgia per una altra manera de treballar explica que el llibre estigui dedicat al difunt Jaume Vallcorba, el seu primer editor, al qual agraeix els seus plantejaments «d'exigència i pulcritud». «Posava les coses en ordre: un final que no funcionava, un conte que convenia tallar, un títol que s'havia de canviar... Aquest treball d'editor el fa ara molt poca gent. Aquest grau d'exigència s'ha perdut, i així surten els textos. Llibres mal escrits, mal acabats. Em fa més pena que ràbia».