«Tenir Bildu a les institucions és molt sa»

-¿Hauria sigut possible aquesta pel·lícula abans de la treva?

-Impossible. Calia esperar fins a aquest moment, en el meu cas perquè jo volia fer Negociador sense concessions. També per això l'he fet petitona i, per tant, gaudint d'una gran llibertat. No és una història feta per quedar bé.

-¿Creu que molestarà algú?

-Pot ser que a algú el molesti abans de veure-la, perquè aplicar pinzellades còmiques a temes com negociació i ETA predisposa a l'escepticisme. Però la pel·lícula no té cap posicionament ideològic, veient-la no saps ben bé de quina part està. Encara que, ben mirat, potser a algú el molesta precisament perquè no es posiciona. Ja ho veurem.

-¿Com han canviat les coses des de la treva?

-Fa 10 anys no podríem haver tingut una conversa sobre aquesta pel· lícula perquè no existiria, i potser estaríem prenent una copa al centre de Donosti mentre a pocs metres algú crema un autobús. La societat basca ha sigut molt madura i en poc temps ha anat tancant ferides. Falten moltes coses per fer, però els avanços han sigut descomunals.

-¿Que es vagin tancant ferides significa que les postures s'acosten?

-Jo crec que sí. Tenir Bildu a les institucions és molt sa, perquè col·locar-hi al capdavant algú que les repudiava inevitablement estimula el diàleg. A mi em va passar: adonar-me que algú de l'esquerra abertzale no tenia banyes i cua i no feia pudor de sofre va ser un gran avançament per a mi.

-En tot cas hi haurà qui dirà que és massa aviat per fer una comèdia sobre ETA.

-Per mi no ho és. Hi ha històries que val la pena entendre. Crec que és necessari meditar sobre com hem arribat a aquest punt, gràcies a l'afany i l'esforç de certes persones. Quan la voluntat de les persones aflora és quan les coses canvien. Els organismes i institucions no solen ser propensos als canvis.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

-Al capdavant del programa televisiu 

-Al final escrius sobre les coses que et toquen de prop. Jo veia alguna cosa al carrer que després no tenia el seu reflex a la pantalla. Amb Vaya semanita mai em vaig trobar amb cap crítica, potser perquè sempre em vaig fixar més en el costumisme que en les ideologies: no feia acudits de polítics sinó, per exemple, d'un votant de HB que vol una pel·lícula que regalen amb La Razón. Aquest tipus de coses no poden ofendre ningú.