No hi ha bellesa sense tristesa

Després de dos discos poc escoltats, la banda de Getxo McEnroe -com aquell tennista que trencava raquetes volent, i sense voler també- va sorprendre el 2009 amb un disc, Tú nunca morirás, captivador en fons i forma, col·lecció de partitures inspirades amb gran producció d'Abel Hernández (ex-Migala). McEnroe creuen que no hi ha bellesa sense tristesa, i Tú ninca morirás no donava opció al somriure, ni una mica, com tampoc després Las orillas (2012).

Els que dijous van anar a Heliogàbal per veure el líder del grup, Ricardo Lezón, tocar les cançons de McEnroe en solitari, sense l'aparell elèctric al qual pot recórrer el grup, sense les floritures electròniques, sabien el que els esperava: allò seria McEnroe en cru, en hardcore, en ­sadcore.

Notícies relacionades

Viatge de malson a l’inframon

Homenatges de la música i el teatre

POP PER A HORES BAIXES / En el seu debut en solitari i acústic, Lezón va animar amb comentaris irònics els descansos entre bufetada i bufetada, però allò va ser una sessió intensa de pop (d'altura) per a les hores baixes. Va començar amb Ahora, de l'antic, i a reivindicar Mundo marino (2008), per després saltar ja a les troballes recents: Mundaka, l'excel·lent Tormentas, Las mareas, i a la part final el públic es va posar (suaument) a cantar…

A prop del final, Lezón va avançar un tema del pròxim disc de McEnroe i va avisar que, d'aquí uns mesos, tornaria a Barcelona, ara per actuar amb el seu projecte paral·lel Viento Smith -una col·laboració amb David Cordero, d'un altre grup conegudament trist, Úrsula- dins del programa del BAM. Serà una festa. No, és broma. Però es recomana anar-hi a donar un cop d'ull, sigui com sigui.