De Niro vs De Niro

Quan Out, una revista especialitzada en temàtica homosexual, va preguntar a l'actor Robert De Niro què representava compartir nom i haver aconseguit més fama que el seu progenitor, que va ser pintor, l'actor i director no va poder contestar. Es va posar a plorar. Es va treure les ulleres per eixugar-se les llàgrimes. I després de recuperar la serenitat va explicar. «Em poso emotiu. No sé per què».

De Niro s'ha desposseït de l'armadura de fredor i parquedat que fins ara era la cara pública del seu propi personatge. S'ha allunyat de l'àrida duresa de creacions mítiques com el Vito Corleone d'El Padrí, el Travis Bickle de Taxi driver, el Jake LaMotta de Toro Salvatge... Als 70 anys, a deu dies que s'estreni a la cadena HBO el documental Remembering the artist. Robert De Niro Sr, centrat en la figura del seu pare, De Niro es mostra més humà que mai, disposat a obrir portes a aspectes íntims per evitar que l'home que li va donar la vida caigui per les esquerdes de l'oblit.

«Sentia que havia de fer-ho, m'hi sentia obligat», ha confessat De Niro a Out. I en un panell després d'una projecció el gener passat a Sundance va explicar també que no només ho feia pel seu pare, que va morir de càncer el 1993 el dia del seu 71è aniversari, sinó també pels seus fills més petits, nascuts després d'aquella mort. «Volia que sabessin qui era el seu avi».

TALENT I OCÀS/ Nascut a Siracusa, al nord de Nova York, De Niro va ser un pintor amb una carrera que va durar quatre dècades. Alumne de Hans Hoffman i amb la seva primera exposició en solitari a la galeria de Peggy Guggenheim, es va convertir en un dels artistes de l'expressionisme abstracte, encara que  va acabar girant-ho cap a un art més descriptiu. I mentre amics contemporanis com Jackson Pollock s'elevaven fins a dalt de tot, ell va anar empal·lidint quan va irrompre el pop-art. Fins i tot va intentar escapar de l'era warholiana i de tot el que va representar en el món de l'art marxant a París, però el seu fill va haver de rescatar-lo d'allà.

El seu treball està representat a les col·leccions, entre altres pinacoteques, del Metropolitan i el Brooklyn Museum. I com va escriure al seu obituari The New York Times, el seu art «va estar definit per una impressionant confiança física i una qualitat de talent natural que va ser àmpliament reconeguda, fins i tot per crítics que sentien que els seus esforços a vegades podien tenir una mica d'impacient o inacabat».

«SI HAS DE FER ALGUNA COSA FES-HO TOT» / Posat a dirigir la mirada cap al seu pare i a buscar-li el lloc que creu que es mereix en la història, no obstant, De Niro va anar molt més enllà del seu art. Com ha explicat, «si has de fer alguna cosa ho has de fer tot. No pots amagar res. La meta és la veritat». I una part fonamental de la vida del seu pare va ser una oberta homosexualitat, una cosa que va fer que fos molt breu el matrimoni amb la també artista Virginia Admiral, mare de l'actor, i una cosa que, com l'art, va arribar a definir com a «aflicció» en els seus diaris (dels quals De Niro llegeix capítols al documental).

Notícies relacionades

Disney a Hawaii

Privilegiats impunes

«Tant de bo hagués parlat molt més d'això amb ell», ha admès el fill a l'entrevista amb Out, tornant a la idea del documental com un missatge també per als seus fills i per a altres. «Vull que s'aturin un moment i s'adonin que a vegades has de fer les coses ara en lloc de fer-les més tard perquè després pot ser d'aquí 20 anys i ja serà massa tard».

De Niro -que va dedicar el seu debut com a director, Una història del Bronx, al seu pare just després de morir- aquesta vegada ha deixat Perri Peltz posar-se darrere de la càmera. Però és un projecte tremendament personal. El va començar animat per la seva sòcia Jane Rosenthal, carregat amb els diaris personals del seu pare, amb vídeos gravats als anys 70 que va posar en mans de Thelma Schoonmaker, la muntadora de Martin Scorsese, amb tot el material de l'estudi que el seu pare va tenir al Soho i que ell encara manté com un temple... I el va omplir de tot l'amor d'un fill disposat a despullar-se per intentar que no s'evapori un llegat que creu important.