El Saló del Còmic de Barcelona premia la trajectòria de Miguel Gallardo

Corria l'any 2007 quan, sense pretendre-ho, les seves trajectòries van coincidir per a la història del còmic espanyol. Miguel Gallardo (Lleida, 1955), més que bregat en l''underground' dels 80 i pare de Makoki, va publicar 'María y yo', sobre el dia a dia amb la seva filla autista. I Paco Roca (València, 1969), un jove que ja apuntava maneres amb 'El Faro' i 'El juego lúgubre', va editar 'Arrugues', sobre el drama de l'Alzheimer. Les dues obres, per la seva temàtica adulta i social, i la seva encertada forma d'abordar-la, van significar un abans i un després en la percepció del còmic. Per fi, la historieta deixava de ser només per a nens o aficionats i interessava a un públic molt més ampli i cridava l'atenció de la premsa.

Poc podien pensar tots dos, mentre desbordaven complicitat el desembre passat a la llibreria La Central del Raval, quan Gallardo exercia de presentador de l'últim treball de Roca, 'Los surcos del azar', que aquest divendres tornarien a compartir protagonisme alçant-se amb els dos guardons més importants del Saló del Còmic de Barcelona, dotats amb 10.000 euros cadascun. Mentre el Gran Premi reconeixia la dilatada trajectòria com a historietista i il·lustrador de Gallardo, Roca, amb la seva nova història, un brillant homenatge als exiliats republicans que van ajudar a alliberar París dels nazis, tornava a rebre el premi a la Millor obra d'autor espanyol després d'aconseguir-lo el 2011 amb 'El invierno del dibujante'.

A més dels guardonats, els que estaven exultants aquest divendres a la nit eren els seus editors, l'editorial Astiberri, que veia sorgir també del seu catàleg la Millor obra d'autor estranger –'El libro de los insectos humanos', un nou tribut pòstum al seu autor, el japonès Osamu Tezuka, que va morir el 1989, autor també de 'Adolf i Fénix' i considerat el pare del manga– i la Millor obra per Votació Popular: 'Papel estrujado', l'ambiciós debut de Nadar (Pep Domingo).

La dibuixant murciana Clara Soriano, encara que les seves vinyetes ja fa anys que circulen per internet, ha estat gràcies a la seva primera obra publicada en paper, 'Colmado Sánchez', ambientada en una botiga de barri amb clients ben diversos i editada per ¡Caramba! Cómics, que va aconseguir el premi a l'Autor revelació del 2013, patrocinat per la Fundació Divina Pastora amb 3.000 euros. El Millor fanzín va ser 'Arròs negre'.

EL LLARG SILENCI DEL PARE

Però tornant a Gallardo i Roca, després de l'èxit respectiu de 'María y yo' i 'Arrugues' (les dues portades al cine) van publicar junts, el 2009, 'Emotional world tour', una mena de quadern de viatge de les seves gires promocionals. Però també comparteixen l'interès per la memòria històrica. Gallardo, juntament amb el guionista Juan Mediavilla, feia aparèixer el 1977 aquell quinqui canalla anomenat Makoki, avui tota una icona del còmic 'underground'; dues dècades després, l'autor català publicava 'Un largo silencio', sobre la dura vida del seu pare, un republicà d'humil infància a Linares (Jaén) que va lluitar en la guerra civil, va patir l'exili, la fam i els polls al camp francès d'Argelers i va témer ser afusellat al tornar a l'Espanya de Franco.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

No va ser fins a la mort del dictador quan el pare de Gallardo "es va sentir alliberat i després de 40 anys sense parlar de la guerra civil, va començar a explicar la seva història". I Gallardo, avançant-se al que vindria, la va portar al còmic molt abans que eclosionés la febre de la memòria històrica, en un moment en què l'únic referent en què inspirar-se per narrar una història autobiogràfica d'aquella mena era el 'Maus' de Spiegelman. I ho va fer reproduint els diaris del seu pare i sumant-li diverses pàgines de vinyetes. 20 anys després, amb 'María y yo', va tornar a l'autobiografia narrant el dia a dia amb la seva filla autista.

En 'Los surcos del azar', a través de la figura d'un republicà espanyol membre de La Nueve, la primera companyia de les tropes aliades que va entrar al París acabat d'alliberar, Paco Roca tenia clar que volia retre homenatge als exiliats de la guerra civil que "van sacrificar la seva vida per la democràcia i la República i van lluitar contra el feixisme en la segona guerra mundial. Perquè el passat està per aprendre d'ell".