L'eclosió de Nausicaa Bonnín

Nausicaa Bonnín és una actriu en alça. La seva recent aparició a Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, al TNC no va fer res més que confirmar l'aspecte positiu d'una evolució que ja havia demostrat, sobretot, al cine. Ara, amb La dama de les camèlies exhibeix una gran maduresa interpretativa. La producció de La Seca, dirigida pel seu pare, Hermann Bonnín, i amb dramatúrgia de la seva mare, Sabine Dufrenoy, serà sens dubte un trampolí per a la seva carrera. Però tot això no hauria estat possible si l'adaptació del text de la novel·la d'Alexandre Dumas fill no hagués comptat amb el luxós repartiment que acompanya la protagonista.

Excepte en la nuesa escènica, ben resolta amb els moviments i el vestuari de la desena d'acompanyants, la producció té l'ambició pròpia de la d'un teatre públic. El fet que intèrprets com Joan Anguera (Georges Duval), Montse Guallar (Prudence Duvernoy) o Pep Jové (Saint-Gaudens) s'hagin compromès amb aquest projecte no fa sinó confirmar la solvència del seu plantejament. I que els ascendents Albert Prat (Armand Duval, coprotagonista) i Òscar Intente (De Giray), per citar dos representants de generacions més joves, treballin de valent en la defensa dels seus rols reafirma l'interès del projecte.

El pes de les versions de cine i de l'òpera La Traviata sobrevolen en l'ambient de la sala. A Barcelona només es recorda com a rellevant una posada en escena amb Margarida Xirgu. L'afany posat pels Bonnín per tirar endavant l'obra resulta per això més meritori. Nausicaa és una Margarita Gautier convincent en tots els seus registres, però on destaca és en l'últim monòleg, amb una mort ben escenificada i l'entramat social mostrant indiferència, un final molt diferent de l'edulcorat de l'òpera.

Notícies relacionades

Viatge de malson a l’inframon

Homenatges de la música i el teatre

CANDOR I SENSUALITAT / L'actriu transmet el candor, la sensualitat i l'ànsia de llibertat de l'heroïna que renuncia al seu verdader amor en nom de les exigències del pare del seu estimat Armand (un Albert Prat que representa molt bé l'obsessió de l'amant). Aquestes exigències no són sinó el reflex de la doble moral d'una burgesia que, amb el poder dels diners, creu que pot comprar-ho tot.

La poda de personatges que desdibuixen la intensitat tràgica del relat per anar a l'essència del text d'Alexandre Dumas fill, i que permeten marcar les diferents fases vitals de la cortesana, és un altre dels ressenyables encerts d'aquesta dura i poètica dramatúrgia.