La rumba travessa fronteres

En l'última dècada no ha deixat de créixer l'interès per la rumba dels anys 60 i 70. Els col·leccionistes segueixen rebuscant gravacions amb les quals poder disfrutar i documentar una de les músiques més genuïnes forjades a Espanya. I al comprovar com reacciona el públic no iniciat tan bon punt comença a brunzir el ventilador de Peret o Antonio González el Pescaílla, més d'un deu haver sospitat que la rumba també és un dels nostres gèneres més exportables. Un que ho va tenir clar és David García El Indio, bateria del grup Vetusta Morla. Mentre es deixava els dits negres buscant singles a botigues de segona mà va començar a obsessionar-se amb la idea d'exportar aquest llegat.

El Indio és un gran seguidor del catàleg de Soul Jazz, un segell anglès especialitzat en música jamaicana però que també ha publicat discos de salsa novaiorquesa, vodú haitià i post-punk brasiler. El 2010 va contactar amb el seu director, Stuart Baker, li va cantar les virtuts de la rumba i li va enviar tres cançons per seduir-lo. Baker va accedir a editar-ne un recopilatori, però trigaria quatre anys a existir.

«Vaig fer una primera selecció de cançons i ben bé la meitat eren de multinacionals, però en demanaven un avançament de royalties que feia inviable el disc», explica El Indio. Les negociacions es complicaven encara més perquè al ser un disc llançat a Anglaterra, les tarifes les marcava la central de Londres. Al final a Gipsy rhumba. The original rhythm of gipsy rhumba in Spain 1965-1974 no hi ha cançons de multinacionals. Això explica, per exemple, l'absència dels Amaya. En canvi, el llibret introductori a la rumba (en anglès i castellà) inclou impagables instantànies cedides pels hereus del fotògraf francès Jacques Legrand, que es va casar amb una model gitana als anys 50 i va retratar aquell món des de dins.

Tot i les absències, el contingut final tomba. És una fogosa introducció a un gènere molt menys conegut que el reggae o la salsa, però d'ona expansiva comparable. No és difícil imaginar un melòman de Liverpool despentinat per les intervencions de La Terremoto (sigui el cèlebre Achilipú o l'huracanat Anana hip) i El Pescaílla (a la coneguda Sarandonga o a la trepidant Meneíto men, amb Lola Flores). Un estudiant d'espanyol suarà intentant traduir paraules com «zombalaquezú» (Los Gitanos Polinais). Però fins i tot l'oient espanyol quedarà sorprès per aquella oda al Che Guevara de Marija Garrido o l'heterodoxa El pan y los dientes de Chacho, adaptació d'un original pop francès.

Notícies relacionades

Amor liceista amb Sierra i Tézier

U2 treu per sorpresa un disc ple de fúria política i denúncia

De Cuba a l'Argentina

Encara que el títol no expliciti que és una recopilació de rumba catalana, El Indio aclareix que «totes les gravacions són fetes a Barcelona i gairebé tots són gitanos catalans». I si una cosa ressalta aquest disc tan geogràficament localitzat és que la rumba no ha estat mai un estil tancat. La meitat de cançons adapten originals cubans, porto-riquenys, argentins i mexicans. Hi ha fins i tot una versió del Tequila dels nord-americans The Champs. La rumba era una festa de portes obertes al món. Ja va sent hora que el món conegui la rumba.