Loquillo: «Cap poeta pot excloure el rock'n'roll»

Aquesta nit, Carlos Zanón pujarà a l'escenari de la sala Apolo amb el seu llibre de poemes Rock'n'roll (Editorial 66 rpm) sota el braç i amb la novel·la Yo fui Johnny Thunders (RBA) ben recent. Parlarà dels seus poemes amb el seu amic Loquillo i tots dos, fa broma el músic, seran els teloners de la banda de doo woop Velvet Candles. Els assistents podran comprar conjuntament entrada i llibre... Un nou format en què conflueixen literatura i rock. Un diàleg que ahir van avançar, en una conversa a la redacció d'aquest diari.

-¿D'on ve la seva relació?

-Loquillo: Ens vam conèixer quan Carlos em va trucar i em va preguntar si volia fer el pròleg d'un llibre sobre Willy DeVille. El nostre amor va començar allà.  Amb un pròleg de Willy DeVille, una cosa molt romàntica.

-Carlos Zanón: Hem col·laborat en tot el que hem pogut. Els seus discos m'han influït.

-L. I té un poema dedicat a quan vam actuar a la plaça del Rei, en un cicle de poesia.

-C. Z. Soltando lastre. Després hi ha la lletra d'El hijo de nadie.

 

-L. I dues lletres per al meu nou disc.

-C. Z. Una es titularà Sangre polaca. És una reivindicació de la normalitat, de no pertànyer enlloc i de trobar-te una mica aïllat.

-L. Serà una gran cançó.

-Un ha musicat poetes. L'altre ha compost lletres. Que ajuntin poesia i rock'n'roll sembla natural.

-L. Ara mateix cap poeta pot excloure el rock'n'roll com a cultura. He publicat tres discos dedicats a la poesia contemporània: eren poetes que desconeixien el rock com a cultura. Molts dels grans poetes de la història possiblement s'haurien dedicat al rock'n'roll. Actualment és diferent. Qualsevol poeta que estigui al carrer, que escrigui sobre la realitat, està absolutament condicionat per la cultura rock. Avui dia els poetes te'ls trobes a les bandes, de Robe d'Extremoduro a Nacho Vegas. Ja no hi ha un mur que separi el rock'n'roll i la poesia.

-C. Z. El rock'n'roll personifica la idea romàntica de la poesia. Rimbaud, Byron, Shelley... I els models del rock'n'roll són molt atractius per als escriptors. I ara estem en un procés: rescatar la poesia de la figura del cantautor, i donar-li una mica de vitalitat.

-L. Si algú vol anar als orígens d'això ha d'anar als poetes romàntics. Però si vols anar més enrere, ¡Lope de Vega va ser el primer rocker!

-I pel que fa a com difondre-la...

-L. Hi ha moltes fórmules, hi ha moltes pàgines a la xarxa dedicades a la poesia i a joves poetes. És com la música, hi pot haver gent que compri un disc, però tots utilitzem plataformes a la xarxa, que no costen gairebé res i et donen accés a tota la música del món. Ara es llegeix molta més poesia que fa 15 anys.

-C. Z. El poeta el que vol és que el llegeixin. Escriure és un acte de comunicació, si no existeix l'altre no té cap mena de sentit. També la novel·la ha de jugar en la mateixa lliga que la televisió, la música i el cine, i no pots quedar-te en uns formats que ja no funcionen. No pots fer capítols de 30 pàgines. En un món molt visual ja no pots perdre gaire temps en descripcions. I no passa res. Jo crec que el fet poètic el trobes en el cine, en anuncis de televisió, en les cançons, i rarament la gent el busca en llibres de poesia. Hi ha els recitals, i hi veus molta gent jove. Van bé, perquè mantenen viva la poesia. Però, generalment, els poetes quan recitem som dolents. Recitar no deixa de ser un ofici. M'agrada més quan algú interpreta la poesia d'un altre. Amb la lletra d'El hijo de nadie, quan en un concert veus cantar la gent la lletra que tu has escrit, experimentes una gran emoció...

-L. La poesia és l'ecologisme en la literatura. És la part més pura, la més outlaw. És lògic que atregui la gent més jove, perquè és transgressora.

-C. Z. I la gent que es dedica al rap... És poesia.

-L. Qui no entengui que el rap és poesia és que no viu en aquest món.

-C. L. És la pura paraula, paraula i ritme.

-¿L'escriptor ha d'aprendre a pujar a l'escenari per sobreviure, com en el cas de Tinta Sonora?

-L. Però és que això està molt bé. El poeta també ha de ser una estrella. Em posen malalt els artistes que s'amaguen i no donen la cara. Ells estan al seu lloc, a l'escenari de la vida. L'aspecte més positiu d'aquest cicle és que tot forma part del mateix. Poesia, rock'n'roll, escenari... és la nostra cultura. Demà tocarà un grup que fa doo woop. Música vocal. Que expliquen històries del carrer. Un poeta i una estrella del rock. Això és el present, és no fer adormir les ovelles. ¿Quina diferència hi ha entre una lletra de Lou Reed parlant de la wild side i un poema de Jaime Gil de Biedma parlant de la Rambla dels 60? Cap. Estem parlant dels personatges més foscos de Barcelona i de Nova York. Aquest sentiment tan arrelat en una generació a Catalunya que tot el que és americà és dolent... ho sento, però no trepitgen aquest món.

-C. Z. L'escriptor no deixa de ser part de la indústria de l'entreteniment. Quan escrius una novel·la intentes que la persona que la llegeix no s'avorreixi i, si pots, li dónes la teva opinió. Baixar a l'arena va bé. Tenir un contacte més directe amb la gent.

-Parlaran del seu nou poemari, Rockn'roll.

-L. ¡Venim a parlar del seu llibre! Intentarem fer-ho tan divertit com sigui possible perquè és espectacle, la gent paga una entrada.

-C. Z. El llibre va ser pensat expressament per a l'editorial 66 rpm. Vaig elegir poemes que tenien vinculació amb el rock'n'roll. Són poemes que intenten tenir un cor de rock'n'roll. No solament referències a determinats artistes. El rock'n'roll té una determinada bellesa que únicament poden tenir determinades persones en determinats ambients. En un barri, en una classe social en la qual l'única bellesa a què pots accedir és la que et donen unes cançons, uns llibres. Va d'això, d'aquesta classe de bellesa.

-L. La realitat que tu et crees.

-C. Z. Tens un entorn així i et crees un món a la teva habitació. Aquesta és la grandesa del rock'n'roll. Molava si no eres guapo, si no eres ric, si no eres feliç, si no tenies nòvia.

-En un dels molts poemes sobre nòvies de la joventut, dius que per a un sentiment «sempre hi havia cançons».

-C. Z. Quan et deixava una noia anaves a una cançó, quan estaves content anaves a una altra cançó, quan volies imaginar un món sempre tenies una cançó. En el fons les persones ens expliquem a nosaltres mateixos com històries, com una cançó.

-En un altre poema, 1979, parla d'homes que cauen i aixafen en la seva caiguda família i fills.  Amors i crisi.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-C. Z. Tens 47 anys, tens fills, no saps si arribaràs a jubilar-te, mires l'assegurança de vida i penses que és gairebé el millor que pots fer per ells. Nosaltres encara recordem aquella precarietat, després la vam oblidar i ara ets el protagonista d'allò que havies vist.

-L. És el que tu dius, arribes tard a la festa, amb el pas canviat, i a sobre no t'havies adonat que això era un joc i que s'havia d'apostar per guanyar. Allà s'ha quedat molta gent, i el teu personatge de Yo fui Johnny Thunders és això.