Quim Soy, 'el Nardo': "Per fer-te estimar és necessari ser humil"

Fill d'un serrador i d'una mestressa de casa que havia de bregar amb nou fills, Joaquim Soy Espuña (Olot, 1924) és un personatge entranyable i savi que excedeix àmpliament les costures d'aquesta contra. Si van per la Garrotxa, busquin el llibre de memòries del Nardo: Una tarda de glòria, una lectura deliciosa.

-No em digui senyor, per favor. He sigut un treballador i vaig créixer amb tanta misèria...

-Així que li agradaven els toros des de petit.

-Quan hi havia braus a la plaça d'Olot, jo veia des de casa com els descarregaven i m'hi escapava. Mai vaig haver de pagar. Amb 7 anyets m'agafava a les faldilles d'una senyora fins que la dona em deia: «Dona'm la maneta, maco» i, apa, cap a dins.

-¿Com es va fer torero?

-M'entrenava molt amb altra mainada. Vaig anar a l'escorxador mil vegades fins que, per cansament, em van regalar unes banyes i em vaig fer un toro amb dos llistons. I de seguida, als novells.

-¿Quantes corrides en la seva carrera?

-Unes 10, entre el 1955 i el 1961. ¿I sap què? Joan Casulà em va escriure un pasdoble: «Entre rosas y azucenas,/ en Olot nació un torero;/ son sus pasos primorosos,/ dados con garbo y salero./ El Nardo tiene por nombre/ torero de gran valor».

-¡Olé! ¿I era un bon torero?

-Tinc tant d'amor propi que, fins i tot sabent que el toro em podia matar, no hauria fugit si hi havia públic. Abans m'hauria deixat matar que saltar la barrera.

-Però, digui'm, ¿era bo o no?

-El 1960 allò era una borratxera d'aplaudiments. Vaig tenir la sort que sempre matava a la primera. Però si la gent em va estimar va ser perquè sempre vaig ser el mateix, quan no era ningú i quan em vaig fer popular.

-¿Li tiraven roba?

-De senyora, de tot; però jo la regalava als meus peons de confiança.

-¿Alguna agafada?

-En una ocasió, un novell em va clavar una rebolcada i em va deixar l'orella penjant. Els metges em van posar 12 punts a la infermeria, i ¿sap què? Vaig tornar, vaig acabar la faena i el vaig matar de la sort més difícil: a rebre.

-¿Por?

-L'angoixa es passa el dia abans, quan estàs en capella. Que siguis valent no significa que no passis por; el mèrit és superar-la. Has de mantenir el cap fred.

-¿A qui va admirar?

-Per mi el número u va ser Belmonte perquè va ser el que va innovar. Ell s'acostava i buidava així l'envestida amb la capa.

-Ja.

-Bé, en realitat admiro tots els toreros si no són altius. Els que ho són, els pobres, no entenen que per fer-te estimar és necessari ser humil.

-¿I treballar, de què va menjar?

-Vaig fer de tot. Amb set anys anava pels cafès i venia cacauets i avellanes en un caixó amb departaments. I després vaig ser pastor, representant de comerç i jardiner; per això em vaig posar el Nardo.

-¿Ah, sí? Expliqui-ho, per favor.

-Jo tenia una brigada de nou homes i un dia se'm va acudir sembrar nards, encara que deien que en aquesta terra no hi agafarien. Però sí, va sortir bé, i en vam fer molts rams per al ball pla i la sardana de Corpus. Són preciosos i tenen una aroma...

Notícies relacionades

Guia per a una bona aplicació del retinol

Blackie publicarà cinc novel·les més de l’autor de ‘Blackwater’

-¿Què li va semblar que es prohibissin les corrides de toros a Catalunya?

-Un desastre. Això dels toros donava molta vida, molta, i feina. No ho volen entendre, i jo els puc assegurar que el toro no pateix ni la meitat de la meitat del que pensen els antitaurins.