Les candidates

‘15 AÑOS Y UN DÍA’ de Gracia Querejeta A FAVOR L’Acadèmia la va escollir per als Oscars

La seva candidatura sembla haver perdut força davant d’altres films que acumulen un nombre més alt de nominacions. Però hi ha una dada rellevant: va ser l’escollida per l’Acadèmia per als Oscars, i això demostra que hi ha un elevat nombre de votants que la recolzen. D’acord que no ha aconseguit el suport majoritari de la crítica, però en un any de vaques magres com aquest el drama familiar de Gracia Querejeta, que suposa la recuperació per al cine del gran Tito Valverde i compta amb la solidesa habitual de Maribel Verdú, podria ser el guanyador. EDUARDO DE VICENTE  EN CONTRA Una proposta sense cap sorpresa

El cine de Gracia Querejeta té el seu públic i va sortir guanyadora de l’últim Festival de Cine Espanyol de Màlaga, però la directora sembla no haver evolucionat gaire des del seu debut en el llargmetratge l’any 1992. 15 años y un día té un bon repartiment, alguns personatges amb qui l’espectador pot arribar a empatitzar i un batibull de temes: la difícil adolescència, les relacions generacionals, una indagació criminal, un personatge madur de tornada de tot. Però, en general, sembla una cosa ja vista, un esquema que es repeteix sense causar cap mena de sorpresa. QUIM CASAS ‘CANÍBAL’ de M. Martín Cuenca A FAVOR Mirada atenta sobre una obsessió

L’última pel·lícula de Manuel Martín Cuenca no és una obra fàcil, com tampoc ho és La herida, ja que proposa el retrat distanciat d’algú que porta una vida absolutament normal com a sastre però no pot controlar les seves pulsions sexuals i caníbals, assassinant dones a les quals després es menja. Aquest retrat d’un assassí en sèrie no té res a veure amb aquesta variant del thriller nord-americà contemporani. Ni és escabrós ni emet judicis morals. És una modèlica història d’atenta observació. QUIM CASAS  EN CONTRA Massa atípica i arriscada

Seria lògic i bonic que, en un moment en què el cine espanyol està donant grans pel·lícules marcades per la inspiració, l’agosarament i la recerca de noves vies (encara que, per la tremenda conjuntura, moltes es moguin en un univers paral·lel al d’aquests premis), Caníbal o La herida, exemples d’aquest cine al·lèrgic a fórmules velles, aconseguís el premi a la millor pel·lícula. Però potser és demanar molt. Fins que es demostri el contrari, els Goya no solen premiar films tan atípics i arriscats com Caníbal. D. DE F.  ‘LA GRAN FAMILIA...’ de Daniel Sánchez A FAVOR El film (en teoria) favorit de la gala

Quart llargmetratge de Daniel Sánchez Arévalo, director a qui l’Acadèmia sempre ha tractat bé, podria ser perfectament la pel·lícula guanyadora per una raó molt senzilla: surt com a favorita amb 11 nominacions. És cert que la història està plena de pel·lícules multinominades que no han tastat premi, i potser a aquesta li passarà el mateix. Però hi ha un altre motiu sòlid cridat a evitar-ho: la insòlita febre d’aquests Goya per la comèdia, gènere tradicionalment infravalorat per aquests premis. DESIRÉE DE FEZ  EN CONTRA Ja té la taquilla, no necessita premi

La no-comèdia de Sánchez Arévalo acapara el nombre més alt de nominacions: 11. Això no significa, ni de lluny, sortir victoriós de la gala, amb una història plena de favorites que se’n van de buit o mig buit. Per més que Sánchez Arévalo insisteixi que La gran familia española no és una comèdia, es ven com a tal. I de cara als acadèmics, les comèdies sempre tenen les de perdre davant dels drames. A més a més, ha recaptat tant en taquilla (més que les seves quatre rivals juntes) que no necessita tant el Goya. O. P. ‘LA HERIDA’ de Fernando Franco A FAVOR Admirable debut amb una actriu miraculosa

El debut més admirable que el cine espanyol ha vist en molts anys. Mentre retrata del dret i del revés la fragilitat, la desesperança i l’horror d’una persona atrapada en una espiral d’inadaptació, soledat i dependència emocional, Fernando Franco ofereix una lliçó de rigor i economia tant formal –ús implacable del primer pla– com narrativa –encertat maneig del fora de camp i l’el·lipsi– com emocional –renúncia total a oferir-nos consol–. ¿I què es pot dir del treball de Marian Álvarez? Miracle. NANDO SALVÀ  EN CONTRA Un drama incòmode i difícil de veure

És l’antítesi del superèxit de taquilla. Un retrat d’un personatge amb trastorn de personalitat al qual la càmera segueix constantment. Més enllà de la seva qualitat i de l’excel·lent interpretació de Marian Álvarez, és un drama molt dur, sense concessions, incòmode i difícil de pair per al públic, que podria durar mitja hora menys o tres hores més. Té molts seguidors que admiren el risc de la proposta, certament, però també té una legió de detractors que la consideren una cosa avorrida i també exhibicionista. EDUARDO DE VICENTE ‘VIVIR ES FÁCIL...’ de David Trueba A FAVOR Justícia amb el rei de les nominacions

Al llarg de la seva carrera, David Trueba ha estat set vegades nominat al Goya i sempre se n’ha anat de buit. Ha arribat l’hora que l’Acadèmia faci un acte de justícia i li concedeixi un capgròs. Se’l mereix per molts motius. Entre ells, perquè l’estupenda Vivir es fácil con los ojos cerrados és la pel·lícula més lluminosa de l’any, la més optimista. I això és, precisament, el que necessita el cine espanyol en aquests temps foscos: bon rotllo. El Goya, a més, serviria perquè el film tingués una segona i molt necessària vida comercial. OLGA PEREDA  EN CONTRA Didactisme, impostura i tosquedat

Notícies relacionades

Política i cine en els Goya

Antonio Orozco: «Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible»

El problema de Vivir es fácil con los ojos cerrados no és que el seu viatge a l’Espanya predemocràtica esquivi els paisatges més sinistres –encara que el relat transpiri cert desencant– per centrar-se a transmetre energia positiva. En aquests temps n’anem escassos, i a més a més David Trueba és un cineasta massa llest per seguir el model Cuéntame. No obstant, sí que incorre en el didactisme 

–aquells apunts sociològics, aquella filosofia de galeta de la sort–, i el seu maneig de les catarsis dramàtiques resulta tosc i impostat. N. S.