TESTIMONI DIRECTE

Aquella matinal de Pete Seeger a Sants

El cantant folk, mort el 27 de gener passat, va actuar per primera vegada a Barcelona el 15 de febrer de 1971 en un concert clandestí en un bar de Sants. El dia abans havien prohibit la seva actuació a la ciutat, i Jordi Llopart, que havia de presentar el recital, li va oferir cantar l'endemà al matí a la taverna de la seva família.

Fragment del recital que Pete Seeger va oferir en el bar Llopart de Sants, el 15 de febrer de 1971. / periodico

7
Es llegeix en minuts
NÚRIA MARRÓN / Barcelona

Aquell 14 de febrer de 1971, un grup ric en barbes i melenes intentava temperar els nervis davant l’embolic que s’estava armant a l’altre costat de la porta de l’Escola d’Enginyers de la Diagonal, anomenada per imperatiu franquista avinguda del Generalísimo. Entre els que intercanviaven impressions hi havia dues cares conegudes: Pete Seeger i Raimon, que l’havia portat a Catalunya. A última hora, el governador civil havia prohibit el concert del cantant folk a Barcelona, que una setmana abans ja havia actuat a Terrassa. I pel que sembla, molta gent no s’havia assabentat del veto in extremis i començava a arremolinar-se a les portes de l’escola. Hi havia grisos per tot arreu. Fins i tot a cavall. En aquell crescendo no va ajudar gaire a calmar la tensió el fet que es desplegués una enorme bandera catalana. I van començar les càrregues, els crits, les corregudes, les ruixades amb aigua de tinta per poder identificar després els esvalotadors

¿Què feien? –debatia el grup–. ¿Cancel·laven el recital? ¿Obrien les portes i se n’armava una de bona? «Aquí no es pot fer, però m’agradaria cantar en algun lloc, perquè vos-altres ho graveu i ho pugueu passar a la gent –va dir Seeger–. ¿Se us acut alguna cosa?». «Bé, ho podríem fer al bar del meu pare.»

Aquelles nou paraules van sortir de la boca de Jordi Llopart, el facilitador inesperat del primer concert a Barcelona de Seeger, un recital que durant anys ha quedat circumscrit a l’anecdotari familiar, a la història clandestina del barri de Sants. Just 43 anys més tard, al mateix racó on Pete Seeger va desenfundar el banjo –i on, a manera de relíquia, hi ha unes fotos penjades–, el Jordi i el seu germà Eusebi, que avui regenta el bar, desenredaven la madeixa de casualitats que un matí de febrer van portar el cantant de Patterson fins a aquella taverna del carrer de Guadiana.

Per entendre què hi feia el Jordi, un professor de mecànica de l’escola d’enginyers, desencallant la situació amb Seeger i Raimon, hem de tirar una mica enrere. A més de professor, el Jordi «estava ficat» al Departament d’Activitats Culturals de l’escola. «Organitzàvem recitals i actuacions, que ens costaven ¡cinc mil pessetes!». I a més –perquè aquesta història passés s’havien de donar diversos a mésSEnDquan sortia de l’escola anava a l’Institut del Teatre. «M’ho va recomanar la meva mare, que era un cervell, deia que em donaria seguretat». Desimboltura a part, Llopart també passava per ser un espècimen exòtic de l’època: no només havia estudiat anglès, sinó que un estiu va treballar tres mesos als EUA, a la fàbrica d’armes de foc Colt, i el parlava d’una manera fluida.

PER AIXò, QUAN LA CANTANT Barbara Dane, activista anti-Vietnam, va actuar el 1969 a l’Escola d’Enginyers, no va ser estrany que li demanessin que la presentés sobre l’escenari i la traduís. Ho va fer tan bé que dos anys més tard va rebre una trucada de Raimon, que havia impulsat el concert de Dane i recordava l’actuació de Llopart. «Em va dir que vindria un cantant molt conegut, Pete Seeger, a Terrassa i a Barcelona, i que si el volia presentar. ‘¡No fotis!’, li vaig dir, perquè el coneixia. Em va citar a casa seva del passeig de Maragall i, quan hi vaig anar, també hi era Quico Pi de la Serra. Allà em van donar unes traduccions al català de les cançons».

Va arribar el dia 7 de febrer i Llopart va presentar Seeger a Terrassa. «Una de les coses que em va fer més gràcia va ser veure que, en un full que deixava a terra, hi tenia apuntades totes les cançons que anava a interpretar». L’expectació va ser tan gran que fins i tot un jove policia a qui havien enviata «controlar» es va acostar al camerino en companyia d’una noia «molt guapa» i, amablement, li va pregar: «¿Podries demanar-li que em firmi un autògraf per a la meva nòvia?». A l’acabar el concert, Raimon el va invitar a sopar amb ells, confiant que el seu anglès facilitaria la comunicació. «Era un grup de CCOO en què qui no havia estat 10 anys a la presó, n’hi havia estat 20. Va ser impressionant».

I ja hi tornem a ser, una setmana més tard, amb ruixades de tinta, grisos carregant a cavall i el Jordi suggerint-li a Seeger que podia actuar al bar de la seva família. «La veritat és que ho vaig deixar anar sense encomanar-me a ningú. ¡I pensar que podria haver ficat el meu pare en un embolic! Però el bar sempre havia estat la casa de tots i jo, fins i tot amb formació acadèmica, era un noi de barri».La gràcia dalt d’un escenari i les inquietuds li venien de casa. El seu pare, que havia nascut en una masia a Santa Margarida de Montbui, va arribar a Barcelona i es va posar a treballar al bar Almirall, al carrer de Joaquim Costa, on va començar a alternar amb periodistes i «gent d’idees».«Gairebé no sabia llegir ni escriure, ¡i es va posar a estudiar esperanto!». Fins al 1928, el local era conegut com «el bar del manc, un senyor que un dia, treballant, va presenciar un assassinat al carrer i el va afectar tant que va acabar traspassant el negoci». Llavors el va agafar el pare del Jordi i el va convertir en el Bar Llopart, aquesta «casa de tots» en què tant s’oferien plats de sopa als famolencs en la postguerra com xous de varietés i il·lusionisme en què se sortejava una ampolla de xampany. «El dia que va morir no s’hi cabia a l’església de Sants, les escales estaven plenes de gom a gom. El vam exposar aquí, al bar, i vam convidar tothom a cafè, copa i puro, com ell havia volgut», intervé l’Eusebi.

Al bar s’havien vist tantes coses («una vegada hi va estar dinant un joveníssim Alfonso Guerra amb la seva companyia de teatre i una altra vam tenir aquí uns dies una americana que deia ser amiga d’una amiga i que, en realitat, era espia nord-americana», afegeix Eusebi) que quan, cap a les onze del matí, Seeger va entrar sense Raimon i amb una camisa florejada que solia lluir en els concerts molt pocs van alçar la vista. Excepte la trentena de persones que havien arribat a la taverna seguint la crida clandestina de Seeger, la vintena de parroquians habituals van seguir a la seva. «Als EUA havia estat molt perseguit i aquí, en realitat, pocs el coneixien», admet el Jordi. I la prova és que, en la gravació que va registrar en el seu propi magnetòfon i que després va passar dos dissabtes a l’Escola d’Enginyers, se sent el soroll de daus i fitxes. «Sí, la gent seguia jugant al parxís i a les cartes. En un moment, un a qui anomenàvem el Callo va aixecar el cap i va dir: ‘Aquest és important, ¿veritat?’». Els que després van preguntar, van saber que aquell senyor que rondava els 50 i que havia desenfundat un banjo en què es llegia «aquest instrument atrapa l’odi i l’obliga a doblegar-se» era una consciència insubornable, un home que mai va separar el folk del seu ideari polític –als antípodes del gènere entotsolat i melancòlic d’avui–, que va ingressar el 1942 al Partit Comunista i que va ser interrogat durant la caça de bruixes i condemnat a un any de presó.

Aquell matí a la taverna, el Jordi va tenir la sensació que res separava l’home i l’artista del seu full de servei.«Va ser en tot moment correcte, senzill, d’aquestes persones que sempre posen fàcils les coses –explica–. Era un tipus compromès, amb ideals, que volia que la seva música arribés a tot arreu. ¡I un avançat! A principis dels 70 ja li interessava el medi ambient ¡i vivia en una cabanya que s’havia fet ell mateix!».

Notícies relacionades

Seeger es va prendre serioSAMENT aquella matinal al barri de Sants i va anar oferint, d’una en una, les cançons que ja havia interpretat en els seus concerts a la Península. We shall overcome. This land is your land. Where have all the flowers gone. Last train to Nurember. I fins i tot es va permetre alguna pessigada a l’autoritat. «Fa mal temps, a Barcelona –se li sent dir en la gravació–,perquè he cantat sense problemes a Terrassa, Sevilla i Sant Sebastià i, en canvi, ahir no ho vaig poder fer a l’Escola d’Enginyers. Espero que aviat millori el temps i pugui cantar a Barcelona».

Durant anys, el Jordi va pensar que, si tornava a donar-se l’oportunitat de presentar Pete Seeger, recolliria aquelles paraules: «‘El temps deu haver millorat, perquè ja pots tocar a Barcelona’, planejava dir». I va estar a un pas de fer-ho. L’any 1977, se’n va anar a treballar a Líbia i, un any més tard, passava uns dies a casa de la seva mare quan va sonar el telèfon. Una altra vegada Raimon a l’aparell. «Seeger torna a Barcelona, al Palau dels Esports. ¿Vols presentar-lo?». La feina l’hi va impedir, però sí que va poder anar al recital. «A l’acabar el vaig anar a saludar, però hi havia tant de merder que no sé si realment em va reconèixer».