Teresa Solana, entre crisi i corrupció

Teresa Solana (Barcelona, 1962) no comparteix la imatge d'algunes sèries americanes que semblen fer-nos creure «que estem envoltats de psicòpates». «No és així. Els verdaders psicòpates porten corbata i estan en consells d'administració», ironitza l'escriptora barcelonina, que té clar que no és el mateix picaresca que corrupció. «La crisi aboca a la gent més modesta a no ser honesta. A no pagar l'IVA de la factura del lampista o demanar que li pintin el pis en negre. Les classes populars recorren a la picaresca, a petites trampes, per arribar a final de mes i això ho aprofiten les classes dirigents per justificar la corrupció, dient que ser corruptes està en la nostra naturalesa i equiparant la picaresca al mateix nivell dels que roben milions amb tràfic d'influències o finançament il·legal de partits i oculten els diners en paradisos fiscals. No és el mateix acceptar feinetes estant a l'atur que estar en 400 consells d'administració i evadir després diners a Suïssa».

Amb aquestes premisses, Solana, una de les autores negres en català més sòlides, aplica el paper de crítica social que està assumint la novel·la negra actual i imbrica «l'impacte de la crisi en les classes populars» en la trama de La casa de les papallones (La Magrana- RBA), segon títol de la sèrie de la subinspectora dels Mossos Norma Forester.

Solana investiga fins on pot arribar la gent per defensar els seus en situacions desesperades i retrata «una societat on la corrupció és tan generalitzada que intentar complir amb les regles del joc resulta gairebé impossible».

Després de Negres tempestes, Premi Crims de Tinta 2010, Norma investiga l'aparició del cadàver d'una dona en una casa okupada de Vallcarca que dóna títol a la novel·la. Tornant a aparcar la sàtira de la seva sèrie dels bessons detectius -Drecera al paradís, Un crim imperfecte-, Solana torna a donar rellevància a la seva protagonista i a la seva peculiar i ben avinguda família: una filla okupa, amb un pare biològic que és gai i germà de l'actual marit forense de la subinspectora, amb una tieta hacker i monja de clausura... «No és una família tradicional però tampoc no és tan estranya avui dia».

Les relacions personals de la mossa, que li serveixen per «reflectir la Barcelona contemporània a través de diferents òptiques», adquireixen protagonisme a La casa de les papallones, on reapareix l'amant ocasional que Norma ja tenia a Negres tempestes. «Ella evoluciona i s'enfronta a les seves contradiccions i a les del marit, que també es retroba amb una vella aventura. Es pregunta com pot compatibilitzar el matrimoni amb un amant, un conflicte que resol de forma intel·ligent -explica l'autora-.

Notícies relacionades

Hollywood recupera la libido

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

És una reflexió sobre les relacions, sobre si la monogàmia és la millor opció en una societat que ens obliga a comportar-nos amb fidelitat quan com a espècie no estem programats per ser monògams».

EL 'FEMICRIME' / Solana, les novel·les de la qual s'han traduït a diversos idiomes, i fins i tot s'han fet un lloc en el difícil mercat anglosaxó, i sent la primera espanyola nominada al premi Edgar Allan Poe dels Estats Units -pel relat Natura morta número 41 del volum Set casos de sang i fetge i una història d'amor-, no sembla gaire partidària de la discutible etiqueta del femicrime, arribada del mercat anglosaxó com a subgènere de novel·la negra escrita per dones. Prefereix destacar que «està canviant la percepció del policíac com un gènere menor» i que ja hi ha «autors amb més ambició literària» que s'hi atreveixen. «A Camilleri no només el llegeix el lector de novel·la negra», recorda.