Julieta Serrano: «No em veia capaç de treballar amb Almodóvar»

L'Acadèmia del Cinema Català rendeix tribut avui a Julieta Serrano (Barcelona, 1933) amb el Gaudí d'Honor. Abans va rebre el Sant Jordi i el de la Unió d'Actors de Madrid. «Em donen els premis de l'edat», respon l'actriu amb humor. Més que merescuts reconeixements per a una infatigable del cine, el teatre (sobretot) i la televisió. Va ser noia Almódovar i segueix a peu d'escenari o de rodatge. I ha de recordar, sobretot als joves, que és catalana.

-Escolti, si Serrat és el noi del Poble-sec, vostè podia ser-ne la noia.

-Doncs potser sí. Tinc una foto del primer premi Fotogramas que em van donar amb ell, que va guanyar llavors el de la categoria de cançó. «Poble-sec au pouvoir», va exclamar Serrat.

-¿Manté relació amb el seu barri?

-Aquest estiu vaig fer-ne el pregó de les festes i van posar una placa amb la meva foto a la porta de la casa on vaig néixer, a la part alta de Nou de la Rambla. Em va fer moltíssima il·lusió.

-¿Com li va arribar la crida del teatre i la vocació interpretativa?

-Jo era una nena que no parlava gens, d'una timidesa malaltissa. Però a casa hi havia un gran amor pel teatre. Els meus avis tenien una companyia de sarsuela i el meu pare va ser un actor frustrat. Teníem un piano, que es va vendre en la postguerra per comprar pa. Anàvem molt al teatre i jo acompanyava la meva àvia a veure sarsuela. Així vaig començar molt aviat a recitar poemes.

-I de seguida va topar amb Núria Espert, amb qui ha coincidit nombroses vegades en la seva carrera.

-Vam cincidir al conservatori del Liceu en unes classes de declamació. Ella tenia 11 anys, i jo, 13. Després ens vam tornar a trobar en els infantils del Romea, fins i tot vam sortir de gira per Catalunya. Després vaig estar a l'Orfeó Gracienc d'Esteve Polls, on vam fer obres molt dignes. Però tots treballàvem en una altra cosa. Vaig ser dibuixant des dels 15 anys; vaig fer dibuix aplicat i esmalts sumptuaris.

-¿Quan es va produir el canvi de dedicar-se només a la interpretació?

-Ja havia decidit que no em podia guanyar la vida amb el teatre quan em va veure José Luis Alonso assajant una obra amb Miguel Narros, que es volia quedar a Barcelona en aquella època. Tots dos van ser els meus padrins a Madrid. Vaig estar tot un any girant amb Alonso per Espanya. Vaig demanar permís a la feina perquè jo pensava tornar. Tenia 24 anys.

-¿Es va instal·lar llavors a Madrid?

-Vaig estar set anys anant i venint. Fins que un dia em van preguntar on vivia. Al carrer del Conde del Asalto, vaig respondre. Però és a Barcelona, em van dir. ¿I a Madrid?, van insistir. «Hi estic de pas», els vaig dir. Això em va fer reflexionar. A més, el teatre estava malament a Barcelona en aquella època.

-Ha fet moltíssim teatre, tot i que se la coneix més pel cine.

-És natural, té més projecció. I, sobretot, quan vaig començar amb Almodóvar, tot i que sempre dic que  Jaime de Armiñán em va obrir les portes amb Mi querida señorita. I m'hauria agradat fer més cine.

-¿Per què no va ser així?

-Potser tinc unes aptituds més dramàtiques i no tenien cabuda en el cine de l'època, que era més còmic. Feia el que en deien col·laboracions especials en tres dies.

-Fins que va aparèixer Almodóvar.

-Ens vam conèixer en una gira teatral de La casa de Bernarda Alba, que protagonitzava Ismael Merlo. Pedro va fer una substitució per a un paper petit. ¡Com vam riure en aquella gira! Una barbaritat. És tan enginyós, tan brillant, tan divertit.

-¿Què va pensar quan li va trucar per a Pepi, Luci, Bom...?

-No em veia capaç de treballar amb Almodóvar. Li vaig dir: «Jo ho faré molt malament, no tinc sentit de l'humor i em sortirà fatal». Em va animar i al final vaig fer un paper petit. Va ser una revolució aleshores.

-Van seguir, com a noia Almodóvar, Entre tinieblas, Matador, Mujeres al borde de un ataque de nervios i Átame. Sempre destaca la primera.

-És una de les meves millors interpretacions. A més, tot va anar molt fluid. L'equip va funcionar d'allò més bé.

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

-La seva melena al vent enfilada a la moto de Mujeres és una imatge icònica del cine espanyol.

-Uns amics em van explicar que en una perruqueria d'immigrants al Raval hi havia un pòster enorme. El van fotografiar i me'l van enviar.