Ballar l'impossible

Ballar l'impossible. Així defineix Israel Galván (Sevilla,1973) el repte d'enfrontar-se a Lo real, un espectacle inspirat en el genocidi gitano a l'Alemanya nazi. «Parla de la capacitat de supervivència de l'ésser humà en condicions límit», reconeix el bailaor. «Quan preparava l'espectacle va arribar un moment en què la consciència de totes aquelles morts em va paralitzar. No podia ballar», recorda l'artista que ha revolucionat el ball amb atrevits moviments. Escoltar la cançó d'Antony and the Johnsons Hitler in my heart li va donar la clau per desencallar la seva creativitat.

«Aquesta frase en què diu que dels morts en surten flors em va obrir els ulls», recorda. «Vaig veure que només podia enfrontar-me a un tema tan horrorós ballant feliç i alegre perquè, més enllà de la mort, la vida segueix», explica el creador. La música d'Anthony and The Johnsons s'integra en el ric puzle sonor que acoblen melodies gravades del minimalista Steve Reich fins a notes gregues de Xenakis, entre d'altres, fins a ritmes jondos servits en directe per la guitarra de Juan Gómez Chicuelo, el cant de Tomás Perralte i la banda Sitema Tango, entre d'altres.

«Jo necessito reptes per ballar. He de sentir que em tallen una mica les ales, buscar formes en què no em sento còmode», explica Galván. Més acostumat a veure'l ballar en solitari, a Lo real ha preferit envoltar-se de dues grans estrelles de la seva generació: Belén Maya i Isabel Bayón. A la primera la considera «com una germana» perquè el seu pare, Mario Maya, ha estat el seu mestre. «Belén i jo tenim un vincle molt fort. Ella és capaç de reproduir els meus gestos, tenim la mateixa forma d'entendre el cos i la intuïció», assenyala Galván. A Lo real ha aconseguit treure la gitana que Maya portava a dins, malgrat fer-la ballar amb esclops.

LENI RIEFENSTHAL /Respecte a Bayón, Galván també es treu el barret per la seva imitació de la documentalista alemanya Leni Riefensthal que apareix ballant al film Tiefland, una adaptació de Terra Baixa, d'Àngel Guimerà. L'escena vol mostrar la contradicció entre l'enaltiment del folklore gitano i la persecució dels seus garants pel règim nazi. «Haver d'interpretar una dona que balla malament sevillanes és el més difícil que hi ha», diu alabant el treball de Bayón, últim Premio Nacional de Danza en la modalitat d'interpretació. «Ella també és molt acadèmica i defensora de l'escola sevillana però aquí mostra coses que generalment mai fa en escena», afegeix.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Galván s'ha acostat a la mort a través de diferents espectacles com El final de este estado de cosas redux (2008), en què ballava l'apocalipsi en un taüt, o Arena (2004), al voltant del món del toro. Però l'aïllament i l'assassinat dels gitanos en el III Reich és un tema especialment sensible per a ell: la seva àvia per part materna és gitana i la seva família pertany als Testimonis de Jehovà, un culte que també va patir la persecució nazi.

L'espectacle es va estrenar al Teatro Real de Madrid el desembre del 2012 amb gran divisió d'opinions. El conservador públic de l'òpera el va escridassar mentre que a un altre sector del públic el va entusiasmar. «En primer lloc volia tenir la consciència tranquil·la. Aportar alguna cosa perquè això no es repeteixi». A l'estranger la peça ha merescut grans elogis. «A Alemanya, a l'acabar ningú se n'anava. Hi va haver molt de silenci i un gran respecte», assenyala Galván. La seva creació reobre avui la sala principal del Mercat -i s'hi estarà fins diumenge-, després de concloure les obres antiincendis. No queden entrades.