El llop voraç

Han de passar tres hores per veure l'autèntic llop de Wall Street, el Jordan Belfort real, en una de les últimes escenes de la pel·lícula. Aquest tauró de les finances que a finals dels anys 80, amb poc més de 20 anys, va reunir més de 14,7 milions d'euros (una tercera part que Bárcenas) i els va col·locar a Suïssa quan l'FBI li trepitjava els talons, viu ara de les seves conferències motivadores. I amb el seu llibre, El lobo de Wall Street, editat a Espanya per Planeta, ha aconseguit que Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio portin la seva vida a la pantalla, cameo inclòs. A més, aquests dos senyors tan respectats sonen per a l'Oscar. Si el guanyessin, seria el segon com a millor director per a Scorsese i el primer per a l'actor DiCaprio per un film que ha recaptat 46,64 milions d'euros des que es va estrenar als Estats Units, el dia de Nadal. Aquí arriba el 17 de gener 

–un dia abans anuncien les nominacions– precedit d'una encesa crítica per part dels membres més veterans i conservadors de l'Acadèmia de Hollywood, les víctimes reals i fins i tot la filla d'un altre llop a qui Belfort va delatar (el protagonista va ser un xivato, va donar noms, va col·laborar amb l'FBI i per això va ser condemnat a tan sols 36 mesos de presó). 

Anem a pams. El lobo de Wall Street explica la història real d'un broker ambiciós, excessiu, cocaïnòman, pastiller i assidu dels prostíbuls. «La bogeria no va trigar a arrelar i, l'estiu del 93, m'aclaparava la curiosa sensació que era protagonista d'un reality show, abans que aquests es posessin en voga. El meu programa s'hauria d'haver anomenat Vides dels rics desequilibrats. Cada dia semblava més desequilibrat que l'anterior», escriu en el seu llibre aquest paio sense escrúpols amb mansió a Long Island, Ferrari blanc i iot, que primer es va enriquir amb els estalvis de lampistes i fusters fins a muntar una firma sense estar-se de res i fer-se famós per un article a Forbes. El sobrenom de llop l'hi va posar la revista, que el va descriure com «un pervers Ro- bin Hood que roba als rics per quedar-se amb el botí».

Rialles i indignació

Segons Belfort, totes les escenes de la pel·lícula van passar: una fel·lació a l'ascensor de vidre davant de tots els companys, esnifar cocaïna del cul d'una prostituta, la pujada d'adrenalina de pastilles al volant del Ferrari fins a deixar-lo destrossat, partir en dos el iot després d'un temporal navegant cap a Mònaco... Per alguns aquestes escenes són una riallada constant. Per altres, tremendament ofensives. El cas és que aquesta autobiografia convertida en guió per Terence Winter (Los Soprano, Boardwalk Empire) és un clàssic americà d'ascensió i caiguda. Una crònica moral en què Scorsese despulla, un cop més, la societat americana: del somni a la cobdícia. Però aquesta vegada els mafiosos són brokers de la borsa. I l'orgia de drogues, sexe i dòlars es mesura en les més de 500 vegades que diuen la paraula «fuck (follar)».

Quan els membres de l'Acadèmia van veure el film, molts van aplaudir, però uns quants, com l'actriu Hope Holiday, van escriure al Facebook: «Avui hem tingut tres hores de tortura, les mateixes escombraries repugnants una vegada i una altra. Alguns ni tan sols ens hem quedat a sentir Scorsese i DiCaprio després de la projecció. I un guionista els va cridar: ‘Us hauria de fer ver­gonya'».

Aquesta aïrada reacció podria ser un problema per a les nominacions. L'Acadèmia té més de 6.000 membres. I segons un estudi de Los Angeles Times, malgrat els esforços per diversificar els perfils, encara hi ha un 93% de blancs i un 76% d'homes, amb una edat mitjana de 63 anys. Així que la majoria no respon a l'estereotip de Hollywood liberal. Són més aviat conservadors. I per il·lustrar-ho, els mitjans posen exemples com la victòria de Crash sobre Brokeback Mountain. O la tortuosa història de Scorsese amb l'Acadèmia: no es va endur l'estatueta fins al 2006 amb Infiltrados. La violència i el cru llenguatge van deixar fora dels premis els seus memorables Mean streets, Taxi driver, Toro Salvatge i Un dels nostres. Sí que van reconèixer, però, la dolça Hugo, amb 11 nominacions i cinc Oscars. 

Una altra de les crítiques més ferotges a la pel·lícula ha sortit de Christina McDowell, filla d'un broker de Wall Street delatat per Belfort i empresonat, a qui el seu pare va deixar un deute de 73,5 milions d'euros. D'avió privat a robar salami de la nevera del seu nòvio enmig de la nit. En una «carta oberta als que han fet El lobo de Wall Street, i al mateix llop», McDowell explica com Belfort i el seu pare van vendre accions d'empreses que mai van existir des de la firma del llop, Stratton Oakmont Inc., i van defraudar milers d'inversors per enriquir-se. «Sou perillosos. La vostra pel·lícula intenta fer veure que aquesta mena de fraus són divertits, mentre el país pateix els escàndols de Wall Street. ¿Què voleu mostrar? ¿El sexe i la cocaïna que omplien les vides d'aquests falsos financers? ¡Vinga, home! Tots sabem que aquesta mena de comportaments han fet posar Amèrica de genolls», escriu a Scorsese i DiCaprio. 

L'obsessió nacional

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

I McDowell continua: «Tot i així sereu glorificats per això, vosaltres que us dieu liberals. T'han premiat per la teva influència en la cultura, Marty. Condueixes un Honda híbrid, Leo. ¿Vau pensar en el missatge quan vau decidir fer la pel·lícula? Us heu aliat amb un criminal que deu 110 milions de dòlars a les seves víctimes». Per aquesta filla d'un broker salvatge que ho va perdre tot, la cinta de Scorsese és un cant «a la nostra obsessió nacional per la riquesa i l'estatus, que glorifica l'avarícia i el comportament psicòpata. Això, per no parlar de com el film degrada les dones i el missatge misogin que envia».

Així que després de tanta polèmica, Leo i Marty s'han vist obligats a defensar la cinta en cada entrevista. «No ens agrada aquesta gent, però de forma conscient vam voler posar l'espectador a la seva ment i les seves vides per entendre millor la cultura en què vivim», assenyala DiCaprio. «El diable sempre somriu. Aquesta és la idea», manifesta Scorsese. Que cadascú tregui les seves conclusions.