El fang i nosaltres, els periodistes

Vaig escriure el meu primer article a mitjans de 1972, a la revista Cambio16, que en aquella època era una trinxera de la informació lliure davant un poder que perseguia la veritat. Des d’aleshores, hem passat d’una dictadura a una democràcia, però comprendran que jo, com a periodista, sempre hagi vist el poder, qualsevol poder, amb prevenció. Mirant cap enrere, veig l’Aznar de les mentides sobre l’11M i les armes de destrucció massiva, el González dels enganys sobre l’OTAN i de l’obscurantisme sobre el GAL, el Rajoy del silenci sobre la policia patriòtica i el Pujol que mai va dir la veritat sobre Banca Catalana, i penso en el paper de la premsa en tots aquests episodis. Em reafirmo en què la raó del nostre ofici és la de fiscalitzar el poder i els poderosos, i la de donar la veu i la paraula als que no la tenen.

¿Què ha passat perquè avui no parlem de la veritat, sinó del fang? El primer és que Pedro Sánchez va fer d’aquest tema la raó del seu inaudit retir. No és el meu propòsit tornar sobre aquells dies. Només diré que l’amalgama que va fer, al principi, sobre informació, mitjans de comunicació, xarxes socials i pàgines web de fosca procedència no va ajudar al debat que necessitem. Com a periodista em vaig sentir interpel·lat. M’hauria agradat sentir-lo reivindicar la feina dels milers de professionals de la informació que no manegen cap màquina del fang. No obstant, tot i que hagi sigut a empentes i rodolons, s’ha obert el debat sobre la possible degradació del nostre sistema informatiu. Una perill que, al meu entendre, té tres causes. La multiplicació desordenada de plataformes digitals, la polarització política i la síndrome Watergate.

Si no hi ha qui l’alimenti, la màquina del fang deixa de funcionar. Sense els exabruptes esperpèntics de molts polítics, on la mitja veritat es confon amb la mitja mentida, i sense la polarització extrema que coneix la política espanyola, els artesans de la notícia falsa política no tindrien matèria primera. No em faig il·lusions: existirien igual perquè la dinàmica dual de les plataformes digitals és perversa i molts usuaris pensen que n’hi ha prou amb dir una barbaritat per tenir influència. No obstant, si no entressin en sintonia amb l’espectacle que ofereixen les institucions, perdrien impacte i credibilitat. Per tant, senyors Sánchez i Feijóo, si de veritat aposten per la regeneració del sistema, comencin per posar-se d’acord sobre uns mínims. Acordin que en seu parlamentària, i a la televisió, vostès i els seus representants no poden mentir, ni celebrar la mentida.

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

Per síndrome Watergate entenc aquella fascinació per l’scoop que pot encegar el periodista i el mitjà a la recerca de mercat. Bé està sentir-se hereus de la tradició que van representar Woodward, Bernstein i d’altres. No sense recordar que la Gola Profunda de la qual disposaven era el subdirector de l’FBI i no els personatges ocults a les clavegueres de l’Estat que van portar alguns mitjans espanyols a insistir, durant un any, en el fet que els terroristes de l’11M eren etarres. Com ha demostrat EL PERIÓDICO, amb articles sobre les obres del Barça, la contaminació produïda per la incineradora Tersa o els abusos en escoles de Maristes, el periodisme d’investigació continua sent més necessari que mai. A condició de tenir la veritat com a horitzó i la incredulitat com a mètode. Sobretot, si la font d’informació s’anomena Manos Limpias o Hazte Oír.

Els enemics de la llibertat i els caçadors de subvencions que surfegen les xarxes socials viuen d’aquest material de rebuig. Democracy dies in Darkness, clama la capçalera del diari que va provocar la dimissió de Nixon. La democràcia mor en la foscor. Preciós lema. El que està en perill, efectivament, és la democràcia. No tornem a l’amalgama. A les xarxes hi ha de tot. Porten desinformació, però també poden ser una arma contra les fake news fabricades en laboratoris de demolició de la democràcia. La foscor és el seu amagatall. Combatem-la. Junts. Des dels mitjans de comunicació, sigui quina sigui la seva orientació, des del periodisme, la supervivència del qual està en joc, i des de les institucions democràtiques, que necessiten un sistema de comunicació lliure, responsable i transparent.