Ramoncín ressuscita

Ressuscitar una carrera destruïda per la via de l'autoimmolació és una tasca complicada, i a això es dedica Ramoncín des que, el 2011, va publicar Cuando el diablo canta, el seu primer disc amb cançons originals en 13 anys. No es pot dir que divendres, a Luz de Gas, no es prengués les coses seriosament. Banda de vuit músics (violí, quatre guitarristes...) i un repertori a punt per cobrir tres hores, a la springsteeniana manera. Qui no va estar a l'açada d'aquestes xifres va ser la clientela, menys de mitja entrada.

Sí, és difícil aixecar una trajectòria que ha hagut de superar tants accidents geogràfics, si bé és innegable que Ramoncín representa un tros d'història del rock espanyol: aquí tenim la primera, efímera, estrella punk (de la qual queda ben poc, poquíssim), i l'estrella dels 80 a través d'àlbums (Como el fuego o el doble en directe Al límite) que, segur, més d'un lector deu tenir a casa encara que ara li faci vergonya reconèixer-ho. Tot això va desfilar per Luz de Gas amb un Ramoncín en bona forma vocal.

Foc, carrer, foscor

Va interpretar 29 cançons, que va obrir amb el passat remot (Chuli) i va esquitxar amb material de l'últim disc un repertori ple de cançons que van ser pastura de la radiofórmula rockera d'una època. Abundància d'estrofes tendents a una èpica urbana sobreexcitada: «Quema la fuerza de tu piel / ojos de fuego en la oscuridad» (Estamos desesperados), «Ella espera / Un fuego quema su interior» (La chica de la puerta 16), «Callejones de barro / fuego en la calle» (Forjas y aceros). Sí, molta nit, i molt foc, i asfalt i passió encartonada. «Eres un chute de sexo / Tu cuerpo es mío, mujer» (Reina de la noche).

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

L'univers líric de Ramoncín no aguanta gaire bé el pas del temps, i més lluny va quedar encara la seva primerenca obra (Rock & roll duduá, Noche de cinco horas), que va acompanyar d'un anunci: un concert per rememorar el festival punk del 1977 a L'Aliança del Poble Nou, amb La Banda Trapera del Río, Mortimer i Peligro («¡ho tornarem a fer»).

Les noves cançons van apuntar cap a territoris més desenvolupats, com a Quemando puentes, mig temps amb càrrega de reflexió autocrítica. Insinuen un camí per explorar. Mentre el segueix, o no, Ramoncín té a Hormigón, mujeres y alcohol, que va sonar als bisos, el seu fetitxe capital. Que va vestir amb una proclama: «¡Visca Catalunya i una Espanya republicana!».