La humanitat de Plensa

Cada vegada que Jaume Plensa (Barcelona, 1955) viatja a Chicago va a veure The crown fountain, la font que li va encarregar la ciutat per donar la benvinguda al nou mil·lenni. No ho fa per recrear-se en la seva obra -dues torres unides per un estany de terra antilliscant-, sinó per veure com la gent en disfruta, com els xavals es fiquen a sota dels rajos d'aigua que surten de les torres i es diverteixen fent salts. «¿Quin regal pots demanar millor que un somriure?», es pregunta l'artista català cada vegada que veu com la seva peça -aixecada en un parc públic- serveix a la gent. I això que l'escultor barceloní està convençut que l'art té força, perquè, precisament, no serveix per a res. Això, segons la seva opinió, el converteix en una força devastadora, un tsunami. Un tsunami semblant al que es va aixecar ahir al seu taller de Sant Feliu de Llobregat després que el ministre de Cultura, José Ignacio Wert, li truqués per anunciar-li que acabava de guanyar el premi Velázquez.

Ja és casualitat que Wert el trobés a casa. Plensa, amb una projecció internacional que no coneix fronteres, viu entre aeroports i hotels de tot el món. De fet, acaba de venir dels Estats Units, on prepara dues exposicions. «El guardó és un somni. Un honor que no m'esperava. Tota una sorpresa. És especial perquè es tracta d'un premi d'artista a artista. El nom de Velázquez imposa. M'imagino que un escriptor que rep el Cervantes deu sentir el mateix», va confessar ahir.

Conscient de la brutal crisi econòmica que està castigant Espanya,  va assegurar que és difícil parlar d'art quan hi ha tants estómacs buits. No obstant, va trencar una llança en favor de la cultura, la qual va qualificar d'«aliment per al cos i l'ànima». «La cultura sempre és necessària. Especialment, per a les pròximes generacions», va afegir l'artista, que, fa un any, va donar al Banc d'Aliments els 30.000 euros del Premi Nacional d'Arts Plàstiques. «Encara no sé on aniran els euros [100.000] del Velázquez. Ho he d'estudiar».

L'ESPAI PÚBLIC / Autor d'obres que són presents no només en museus, sinó també en carrers i parcs, Plensa va demanar reprendre els espais públics, avui dominats per tantes terrasses de bars. «Hem de prendre consciència que aquests espais són casa nostra. Hem de cuidar-los i mimar-los. L'art té molt a dir en aquests espais públics, no només l'arquitectura», va reivindicar. No li falta raó. Les seves obres en carrers i parcs són potents, però tenen un sentit acollidor i connecten tant amb la gent com amb l'entorn. Un exemple és l'enorme cap de Dream, obra que va crear, envoltada d'arbres, per reinvidicar el passat miner d'una zona de Liverpool.

Notícies relacionades

El mestre i els seus bons alumnes

Un gegant del piano del segle XX

Parlant sobre l'art exposat al carrer, no va descartar realitzar una obra per a Barcelona. Això sí, sense presses. «L'escultura és un procés lent. Crec que per això sóc escultor, per la seva lentitud», va confessar fa temps. Fidel a aquesta màxima, va subratllar que la futura escultura de Barcelona la crearà quan sigui el moment. I va avisar: «No tinc pressa».

Per la seva coherència. Per renovar en profunditat el llenguatge plàstic de l'escultura. I per crear propostes de gran intensitat estètica. Aquestes són les tres raons que han portat el jurat del premi Velázquez a concedir el premi a Plensa. També podien haver argumentat un altre raonament de pes: per com l'artista sap explicar la seva obra. Al contrari que molts dels seus col·legues, el barceloní és capaç de parlar amb humilitat de materials, de poesia, de literatura, de lletres i de sentiments. I, a sobre, se l'entén.