L'art de perfeccionar

Hi ha una noblesa en l'acció de reiterar una visió artística i refinar-la, perfeccionar-la, al llarg dels anys, sense cap més propòsit que dedicar la teva vida a fer aquesta única cosa al millor possible per al plaer general de la humanitat. Tindersticks s'hi dediquen: aquesta tardor es compleixen 20 anys de l'edició del seu primer disc, celebrat des del minut u per la premsa especialitzada, i ara tanquen un cicle amb Across six leap years, regravació d'algunes de les seves pròpies cançons que dijous va servir de punt de partida per a una selecta sessió a Barts.

En aquests 20 anys hi pot haver hagut retocs de so, cautelosos viatges cap al soul o nous additius instrumentals, però Tindersticks són un model de consistència i fidelitat a un ideal artístic. El que vam veure a Barts (dins del Festival Jazz de Barcelona) va ser l'obra de mitja vida d'uns creadors en un moment pletòric. Recital amb volums i capes, en calculat crescendo i que, estrany en ells, van estructurar en dos blocs amb intermedi.

CALMA TENSA / El primer, de poc més de mitja hora, es va obrir a càmera lenta amb l'orgue litúrgic i la veu una mica espectral de Trickin', i va mostrar la versió més continguda del grup britànic. Tindersticks lànguids, propensos a dinàmiques de recorregut microscòpic; aquí quatre notes puntejades de guitarra; allà, la dringadissa del xilòfon, i un Stuart Staples cantant amb els ulls tancats. De Marseilles sunshine a Friday night, amb sobrietat coheniana i poca feina per al bateria, Earl Harvin.

Aquest tram va guanyar una mica de dinamisme amb She's gone, una de les valuoses cites dels primers discos que, com altres remakes d'Across six leap years, no eclipsa la tensió ambiental de la presa original, si bé és comprensible que l'actual formació del grup volgués fer-se seva. Abans de canviar de terç, un nou passatge de recolliment amb Dancing que va donar pas a la pausa.

Notícies relacionades

La Central obre la seva nova llibreria a Consell de Cent

Julieta Venegas i Rita Payés, festa, missatge i encanteri

Vam veure després uns Tindersticks una mica més comunicatius, amb una veu femenina convidada i més paper per a les cordes i vents. Sobretot, en les composicions amb fibres negres, com If you're looking, en què Staples va mirar el públic cara a cara, reconstituït, o aquell Show me everything de groove consistent i de contrastat obscurantisme.

Les mencions al primer disc van marcar territori: un A night in musculós i elegant, embolcallat en sanefes de violí, i una altra de les grans cançons del grup, City sickness, que no sempre ofereix en aquesta gira, sustentada en un eficaç recurs de teclat. Amb material d'aquest calibre, i com My oblivion, majestuosa, es van armar de forces per atacar altres cartes segures: Traveling light, Can we start again? i una propina in extremis amb What are you fighting for? Intensitat, detallisme i ambició emocional. Són Tindersticks i segueixen, feliçment, allà on eren.