Pols d'altura al TNC

De les moltes capes, i no totes fàcils de descobrir, que té Terra de ningú, de Harold Pinter, potser la més aconsellable de seguir és deixar-se atrapar per les paraules d'un dels seus dos personatges clau, el poeta d'aire despistat que porta sandàlies i un vestit desastrat. Oficiarà d'àngel/senyor redemptor d'un vell company, avui un escriptor d'èxit a les portes de l'ocàs, i no només artístic, sinó també vital. Perquè d'aquest Spooner, a qui Lluís Homar condueix a terrenys de l'excel·lència interpretativa absoluta, brollen frases elevades que, per si mateixes i amb una traducció (una altra més) meravellosa de Joan Sellent, fan obligada la visita a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Allà es va estrenar dijous la primera producció de l'era Albertí, sota la batuta del nou director artístic, al marge de la gala inaugural i festiva que va ser Taxi... al TNC! a la Sala Gran.

Terra de ningú no resulta una peça de digestió fàcil. No és teatre per a qualsevol paladar, no, i sí una obra destinada a espectadors avesats i disposats a escoltar. No deixa respirar i demana atenció constant si no es vol que es produeixi una desconnexió perillosa. Si el teatre és, gairebé sempre, actor i paraula, en aquest text del 1974 la màxima sembla innegociable. Pinter el va escriure en una època d'incertesa personal (enmig d'una ruptura matrimonial no sense escàndol) i s'ha interpretat el personatge de Hirst (Josep Maria Pou) com el seu àlter ego. Un perfil de triomfador que ha d'afrontar el declivi existencial, amb aire fosc i apesarat, i que només troba refugi en la beguda. És per aquest motiu que un espectacular moble bar centra un espai escènic sense ostentacions però perfecte per a l'atmosfera enclaustrada de l'obra.

AL SERVEI DELS ACTORS / Albertí ha plantejat una sòbria i mesurada posada en escena al servei dels actors. Molt grans, en el seu cas, i no només de talla física. Déu n'hi do reunir Lluís Homar i Josep Maria Pou, requisit innegociable per a un text d'aquest calibre i que no s'havia estrenat mai a Espanya. Una peça en què es diuen moltes coses -amb reflexions sobre l'art, la mort, la memòria, el pas del temps o l'amistat, i també amb notes d'humor- però en passen moltes menys. O cap.

Notícies relacionades

La Central obre la seva nova llibreria a Consell de Cent

Julieta Venegas i Rita Payés, festa, missatge i encanteri

Terra de ningú es desenvolupa en dues trobades, una vetllada vespertina i una altra de matinal entre dos vells col·legues d'Oxford, esquitxats per la irrupció dels servents de Hirst (David Selvas i Ramon Pujol), dos personatges d'encaix una mica forçat davant la dimensió dels principals. Són els ferotges guardians del cau de Hirst, físic i emocional, del qual Spooner intenta treure'l.

NI UN EXCÉS / Homar disfruta del caramel de Terra de ningú i despatxa un treball descomunal, ple de matisos i de sensibilitat, sense cap excés i amb una capacitat de seducció que et portaria a estar hores escoltant-lo. Pou, mentrestant, deambula ferm en el costat fosc. Hirst està més temps ebri que sobri i l'insigne actor demostra, per exemple, que està en plena forma física amb tres o quatre trompades de borratxo de les quals més d'un no s'aixecaria.