Creix a BCN Melendi

Melendi va renunciar a prendre part en la nova temporada del talent show La voz, però, tot i  que va dir que volia prioritzar la seva carrera musical, es disposa a fer una aturada en què tornarà a la petita pantalla a través de Generación rock, versió de Casal Rock (TV-3) per a TVE. Ahir a la nit, la seva estrena al Palau Sant Jordi va ser també el seu comiat dels escenaris per un temps, ja que va tancar aquí la seva gira Lágrimas desordenadas. Bany de multituds, d'empatia i piropos mutus en un recital que va culminar el seu pròsper exercici 2012-13.

Amb tot, com ja s'intuïa, Melendi no va omplir el recinte, potser perquè les seves dues nits al limítrof Sant Jordi Club, al maig, que van atraure 6.000 persones, estaven massa a prop. No obstant, van ser tres quarts d'entrada que en aquests temps de retallades del pressupost domèstic no són intranscendents. Públic juvenil amb predomini femení, però també familiar, identificat amb la peripècia de Ramón Melendi Espina, ciutadà asturià convertit en working class hero del pop espanyol del segle XXI a cop de rock urbà propens a la rima romàntica audaç i amb certs serrells fatalistes. Com en la primera cançó que va sonar ahir a la nit, Tu lista de enemigos. «Tú eres la mano que mece la cuna / yo soy el pie que la pata metió».

El nou disc va marcar la pauta amb Aprendiz de caballero (versos altament creatius: «Como se quedó Escarlata O'Hara / viendo aquel viento que se llevó...»), que Melendi va iniciar gairebé sense música, convidant el públic a acompanyar-lo en la lletra. Rock urbà, sí, de guitarra assilvestrada, la de José de Castro (que ve del gènere hard però s'ha vist al servei de Chenoa i Malú; la vida és així), i cors femenins èpics dignes de Pink Floyd. No és l'únic aspecte que va recordar el grup britànic: també una pantalla de vídeo en forma d'esfera, i l'estructura el·líptica que sustentava l'equip de llums.

CANÇÓ PROBLEMÀTICA / L'exaltació general es va mantenir amb Piratas del mar Caribe, i Melendi no va prendre la paraula fins a presentar La tortura de Lyss, una cançó sobre l'abús sexual d'un pare a la seva filla. Matèria que la fa poc apta per al consum familiar. «A Facebook m'han comentat, alguns pares, que aquesta peça és un problema i que quan escolten el disc i arriba se l'han de saltar. I jo mateix m'he adonat que ho faig també quan la sento amb la meva filla Carlota», va explicar, es va sorprendre que pot haver-hi «fills de la gran puta que li posin la mà a sobre a un menor, amb l'agreujant que sigui de la teva mateixa sang». Va recordar que «a Espanya tenim un 25% de maltractament infantil del qual el 7% correspon a abusos sexuals».

El sabinisme sobrevola el cançoner de  Melendi, encara que poques mostres n'hi ha de tan flagrants com Cuestión de prioridades, que sembla, tota ella, una paròdia. Després van caure Entre la ropa sucia de Cupido (que no solia interpretar en els seus últims recitals). Como una vela, Loco...

Notícies relacionades

El mestre i els seus bons alumnes

Un gegant del piano del segle XX

DOLORS ANCESTRALS / Fins que Melendi va procedir a compartir uns delicats pensaments. «En la història de la música hi ha cançons que parlen de mal de cap, del cor... Però a tots se'ls va passar per alt fer una cançó sobre un altre dolor, primitiu i ancestral, que als subjectes masculins se'ns concentra aquí», va dir Melendi, tot un poeta, assenyalant-se l'entrecuix. «Em va passar per primer cop deu fer 16 o 18 anys, i encara me'n recordo», va revelar, en un record entranyable. Feliçment, aquesta intolerable llacuna compositiva ja ha quedat coberta gràcies a l'aportació de Melendi a Mi primer beso.

Dels petons alts en testosterona a les metàfores bancàries a Cheque al portamor, i pista oberta per al degoteig d'èxits, com Lágrimas desordenadas, Tu jardín con enanitos, Barbie de extraradio i l'homenatge Arriba Extremoduro. I una sorpresa: cor de septuagenaris a Mi generación, la cançó que Melendi ha compost per a la seva nova aventura televisiva. Melendi, per a tots els públics.