El fosc retorn del director de 'Drive'

Ara fa dos anys, el director danès Nicolas Winding Refn va estrenar una pel·lícula que va deixar la seva marca (de pneumàtic) en la cultura pop: es titulava Drive, va consagrar Ryan Gosling com a noi del pòster de la modernitat i va encetar una nova onada de pop electrònic eighties amb la seva banda sonora.

El més senzill per a Refn hauria estat repetir la fórmula, però la seva continuació a aquell títol ja icònic, Solo Dios perdona, és una proposta més fosca i macabra, sense heroi de cap mena (encara que Ryan Gosling repeteixi com a protagonista), ni idil·li, ni electro-pop. Ahir es va poder veure a concurs i va dividir opinions. Aquest cronista s'hi posa a favor. Molt a favor.

Solo Dios perdona s'emporta Hamlet i Èdip fins a Tailàndia per explicar una història més emocional del que es diu al voltant de la família i l'honor. Portant a l'extrem la seva estilització habitual, Refn sembla buscar un estat d'èxtasi permanent. Com el Wong Kar-wai de Desitjant estimar, disposa els cossos en una espècie de ball lent, encara que aquí s'observen menys ganes d'estimar que de mutilar. Solo Dios perdona és violenta i cruel, insana i torbadora. També és magistral.

Notícies relacionades

El mòbil del crim

De L.A. a Haarlem

PECES ÚNIQUES / Juntament amb el metafísic thriller tailandès de Refn, la secció oficial va incloure ahir un altre parell de films idiosincràtics. A field in England, firmada per Ben Wheatley, que va causar sensació aquí l'any passat amb Turistas, és un relat inclassificable situat a la poc vista en cine primera guerra civil anglesa. Hi ha visions, música folk, resurreccions, unes quantes converses sobre alquímia i un tiroteig sonat. A vegades, el seu cripticisme pot arribar a irritar, però en general és una proposta suggestiva, confirmació del rar talent de Wheatley, que tindrà com a nova missió dirigir els dos primers capítols del nou Doctor Who protagonitzat per l'inimitable Peter Capaldi.

Un desafiament encara més gran va resultar L'étrange couleur des larmes de ton corps, dels belgues Hélène Cattet i Bruno Forzani. La parella condueix aquí el seu estil neo-giallo a noves cotes de gosadia formal i impacte sensorial. El problema: la seva intensitat és màxima gairebé en tot moment i l'assalt als sentits pot esgotar abans de mitja funció. Alguns moments addicionals de treva li haurien escaigut a aquest experiment.