Mor Josep Fortuny, el motor de la Dharma

La música catalana moderna i, en particular, la parcel·la de fusió de gèneres i tradicions, ha perdut un dels seus ideòlegs amb la mort de Josep Fortuny, bateria, lletrista i cantant ocasional de la Companyia Elèctrica Dharma. El gran dels germans Fortuny, que «va fer de la Dharma un grup inquiet i en permanent exploració», com recordava ahir a aquest diari el seu baixista, Carles Vidal, va ser trobat mort dilluns a la nit al seu domicili de Sants.

El músic, que va fer 61 anys el 9 de juny, no tenia cap malaltia diagnosticada, fet que no significa necessàriament que estigués sa. «No li agradava gens anar al metge. Era dels que diuen 'si hi vaig, segur que em troba alguna cosa'. Era molt antimedicaments, i no hi havia manera de convence'l que canviés d'actitud», explicava ahir el seu germà Joan, que va revelar a aquest diari que «últimament s'havia aprimat i solia dir que estava cansat». Va ser la filla de Josep Fortuny, Liliana (amb qui va firmar el llibre de poemes i il·lustracions El soroll després de Kerouac) qui dilluns, poc després de les 23.00 hores, va entrar al seu pis i va descobrir-ne el cos sense vida sobre el seu llit. El funeral, de caràcter civil, serà divendres (16.15 hores) al tanatori de les Corts.

La Dharma estava inactiva des del concert que va fer al Palau, l'octubre

del 2011, després del qual tots els components es van integrar en un nou grup, Ànimes Càndides, que al seu torn va acabar el seu breu recorregut després de només dues actuacions (Luz de Gas, dins del Festival de Jazz de Barcelona, i el Kursaal de Manresa). La mort del Josep, o Pep, Fortuny ha fet sortir a la llum un projecte que encara no havia arribat a transcendir: el retorn de la Dharma el 2014 pel seu 40è aniversari, solapant-se amb el tricentenari de l'Onze de Setembre. «El grup té himnes molt lligats als esdeveniments històrics de Catalunya», apunta el mànager Xavi Pascual, que des de fa dues setmanes estudiava amb els músics el calendari del retorn. «Se'l veia animat i amb ganes», revela Pascual. Ara, aquests plans queden molt lluny de la mentalitat dels seus companys de grup. «Jo ja no entendria la Dharma així, sense ell», apunta Vidal.

Pep Fortuny és recordat pel baixista com a agitador ideològic. «Ens va aportar inquietud artística i d'avantguarda. Era qui ens arrossegava i ens proposava gravar amb una cobla, una orquestra simfònica o una coral, o adaptar el Llibre vermell, o col·laborar amb Comediants», explica Vidal, que el retrata més com a investigador musical que com a instrumentista. «Sempre deia que no era un bateria, perquè no es passava la setmana practicant com nosaltres. Preferia investigar i descobrir-nos cançons ancestrals», destaca.

«UN 'HIPPY' AUTÈNTIC» / Els músics van conviure amb Comediants als seus inicis, quan van abandonar la seva comuna de can Comas, a prop de Girona, i es van instal·lar a Canet. «Sí, el Pep era un hippy autèntic», assegura Joan-Carles Doval, que va treballar amb el grup durant dècades en les discogràfiques Edigsa i Picap. Doval es queda amb el record d'un Fortuny «simpàtic, entranyable, tot i que també amb caràcter i geni».

Notícies relacionades

La jutge ordena traslladar les pintures de Sixena en un termini de set mesos

Microòperes de nova creació

En el seu primer disc, Diumenge (1975), la Dharma es va llançar a les arenes movedisses del jazz-rock. «Però vam veure que estàvem tocant a l'estil de Chick Corea sense ser tan bons com ell», recorda Carles Vidal. A partir de L'oucomballa (1976) es va començar a forjar la seva personalitat al voltant de la fusió de músiques populars i rock. Van actuar a Canet Rock (1975) i Pep Fortuny es va foguejar com a actor en el llibertí film L'orgia, de Francesc Bellmunt (1978). En aquella època, un altre pilar era Esteve Fortuny, també membre de la saga, que va morir el 1986, als 32 anys, d'una hemorràgia cerebral.

L'adéu escènic de Josep Fortuny va ser ben públic i en honor a una causa col·lectiva: el 29 de juny va actuar amb la Dharma, qui sap si incubant ja la malaltia, en el Concert per la Llibertat del Camp Nou.  Abans d'abordar La presó del rei de França va recitar un text propi que va culminar així: «Estimo la meva alegria. / Estimo la meva tristesa. / I avui la llum dels teus ulls / fa que tot valgui la pena».