Ignacio Agustí, el trist

A Ignacio Agustí (Lliçà de Vall 1913-Barcelona, 1974) li va somriure l'èxit en un moment en què a Espanya no somreia gaire gent, la trista postguerra espanyola. Amb el seu cicle novel·lístic encapçalat perMariona Rebull,El viudo Rius,Desiderio, Diecinueve de julioiGuerra Civil,que ell va anomenar conjuntament amb l'elegíac temaLa ceniza fue árbol, Agustí va ser una cosa així com el protoinventor delbest-sellerlocal a l'espanyola. Va vendre molt, es va fer famós i va acumular fortunes que després va dilapidar en projectes romàntics i poc viables. I encara que als 70, quan ja feia dos anys que era mort però més d'una dècada gairebé oblidat, la televisivaLa saga dels Riusel va tornar a l'actualitat, va ser en va. La seva figura va acabar no ja al purgatori sinó a l'infern. El seu pecat, haver-se adscrit al franquisme.

És on era quan al periodista Sergi Doria se li va acudir revisar la seva obra per a una nova edició, després d'haver investigat els successos de la bomba del Liceu, on per als vells del lloc, indefectiblementva morirMariona Rebull, encara que només fos un personatge. El resultat és la biografia Ignacio Agustí, el árbol y la ceniza (Destino), quan es compleix, ahir, el centenari del naixement de l'autor. Per Doria, la primera imatge que en tenim és la d'aquell senyor de negre, el franquista típic, però una atenció més acurada t'ofereix moltes més facetes i matisos.«Va començar sent un catalanista moderat de la Lliga. L'any 37 ja és falangista, però quan se li encarrega un article per a la revista Destino diu no haver escrit mai ni una paraula en castellà. A més a més, amb el seu tarannà britànic, la gesticulació dels seus camarades no li anava gaire. El 42, quan dirigia Destino, partidària dels aliats, els falangistes assalten la redacció de la revista al crit de: ¿on és el cabró d'Agustí? L'any 55 -i s'ha de tenir visióSEnD s'acosta al llavors príncep Joan Carles, després d'haver apostat per Don Joan».

Aquell moure's per un sentit que Doria anomena«pràctic»,encara que s'estigui en conflicte amb el que realment es pensa, no va ser només un pecat d'Agustí, sinó també d'una certa burgesia catalana que va vendre la seva ànima i de la qual en el seu cicle de novel·les ell va aixecar acta notarial.«Va ser el projecte de la seva vida i s'hi pot detectar el sentiment de culpa d'una burgesia que va gestionar malament la República i va acabar combatent al bàndol de Franco per recuperar les seves fàbriques. I això ho va pagar amb la pèrdua de la seva cultura, la cultura catalana. La història de La ceniza fue árbolexplica aquesta expiació».

Notícies relacionades

Un desenllaç sense sang

Com envellir i brillar més enllà de les modes

No sabem el que consumia exactament Agustí, que va ser un home trist, introvertit i de poques paraules. Tampoc, amb certesa absoluta, ho sap el seu biògraf, perquè el seu biografiat va ser extremadament esquiu. Fins a tal punt que els fills de l'escriptor i periodista diuen haver comprès molt millor el seu pare, sovint un tant absent, després d'haver-ne llegit la biografia. Per completar aquest quadro caldria afegir que Agustí era un depressiu crònic, amb un episodi d'internament, i un important bevedor a qui molt pocs van arribar a veure ostensiblement borratxo. Un dels combinats de la veterana cocteleria Boadas portava el seu nom.«Els que van arribar a conèixer Agustí em van transmetre una persona summament dolguda, molt autocrítica amb ella mateixa».

L'ADÚLTERA / També resulta clarificador veure com les inseguretats de l'autor es filtren en la seva obra. D'escassa estatura i poca cosa físicament, Agustí es va casar amb una dona molt atractiva a qui va esquitxar la maledicència del periodista César González Ruano -el dolent de la pel·lícula en aquesta biografia- que des del seu retir a Sitges presumia en públic d'haver estat el seu amant.«Per a Agustí la idea de la infidelitat femenina és una obsessió que es filtra fins i tot en les seves primeres novel·les». Per sort per als seus lectors, també va crear Mariona Rebull, l'adúltera. Home de l'antic règim, Agustí s'hi va revenjar, poèticament, quan la va fer morir al Liceu.