Únic, irònic i iconoclasta

«Les crítiques m'importen ben poc, i això és propi dels que hem sorgit del no-res: sabem que podem tornar al no-res en qualsevol moment, i que si això passa serem igual de feliços», sentencia Albert Serra, conscient que la seva tercera pel·lícula, com les dues anteriors, provocarà reaccions polaritzades. Quan un decideix unir en un mateix relat Giacomo Casanova i el Comte Dràcula, com el de Banyoles ha fet aHistòria de la meva mort, sap a què s'exposa.

«Quan fa anys vaig presentar Honor de Cavalleria(2006) a Romania, un productor em va dir: 'això mateix que fas amb el Quixot ho hauries de fer amb Dràcula'», va recordar ahir Serra al Festival de Locarno, on la pel·lícula acaba de presentar-se a competició. Per entendre'ns, «això» és desmitificar un personatge clàssic traient-lo de context. És a dir, el mateix que va fer amb els Reis Mags en la seva segona pel·lícula,El cant dels ocells (2008).«Al principi m'ho vaig prendre de conya, però amb el temps vaig pensar que seria un repte bonic». Per aquella època estava llegint les memòries de Casanova, i va decidir barrejar els dos personatges. El resultat de tot plegat és una crònica extremadament iconoclasta de la transició entre el segle XVIII,«basat en el racionalisme i la sensualitat», i el segle XIX,«caracteritzat pel romanticisme, l'obscurantisme i la violència».

Per portar-la a terme, el català recorre a la barreja de lleugeresa i gravetat i, sobretot, a l'esmolada ironia que ha convertit en segell d'estil.«Les meves pel·lícules sempre es posen en dubte a si mateixes, i en aquest cas he fugit més que mai abans de la credibilitat». És un mètode que, confessa, té molt d'accidental.«No ho faig a propòsit, sinó que a força de buscar una estètica que m'és pròpia, i de negar-me a fer concessions, em surten pel·lícules inclassificables. Jo sóc un cineasta únic».

Història de la meva mort s'estrenarà el 23 d'octubre a França, però a Espanya encara no té data. Al capdavall, el país veí sempre ha mostrat més interès per Serra que el nostre.«Jo no he fet res perquè a Espanya no em vulguin», opina.«Bé, he insultat uns quantes persones, però aquestes ja no em volien abans». ¿Deu ser que la seva actitud sovint insolent i la seva tendència a la frase lapidària provoquen recels?«No m'importa. Hi ha tant de farsant disfressat d'autor, tant d'impostor i tanta mentida, que em veig obligat a defensar els qui fem coses serioses. És una lluita contra el mal, l'estètic i el moral. El món de l'art està completament prostituït».

«Em nego a simplificar»

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Com que el món de l'entreteniment va cada vegada per camins més allunyats del seu, Serra assumeix que continuar sent fidel a si mateix significa sacrificar el favor de part del públic.«Em nego a simplificar el meu art, la vida és massa curta». ¿Troba a faltar més subversió en el cine d'autor actual?«El cine hauria de posar-se en qüestió a si mateix i, sobretot, hauria de prendre's menys seriosament. Jo no em prenc seriosament, entre altres coses perquè no m'interesso a mi mateix. Però aquest món està ple d'individus que es prenen seriosament i, a més a més, no tenen talent, això és el pitjor».

Afirma que per això, perquè no sent que pertanyi a aquest món, fa les pel·lícules que fa, amb actors no professionals i fora d'estructures de producció convencionals.«I així serà sempre. Jo no puc decebre els meus fans, i per tant no em posaré de sobte a fer el pallasso». En tot cas, diu que no té cap pla preconcebut. Es deixa guiar pel seu nas, com un animal.«El magnat Charles T. Munger, a qui adoro, té una frase que m'encanta: 'Des d'un punt de vista racional, el més important per aconseguir l'èxit és haver-se'l merescut'. Jo he procurat mereixe'm tot el que em passa», diu Serra.«Ara bé, no és el cas de moltes persones a qui tots coneixem. ¿És que han tingut sort? ¿No deu ser que fan trampa?».