«No s'ha de subvencionar l'art»

Concha Buika (Palma de Mallorca, 1972) parla entusiasmada del seu sisè disc,La noche más larga,que demà desgranarà al seu estimat Teatre Grec. Cançons pròpies es combinen amb versions de clàssics comSiboney,de Lecuona,Don't explain,que va popularitzar Billie Holiday, iNe me quitte pas, de Jacques Brel. La cantant i compositora mallorquina que es va traslladar a Miami va néixer en un barri gitano al si d'una família de set germans procedent de Guinea Equatorial. Al parlar barreja el dialecte de ses Illes amb paraules en anglès i frases en castellà. El seu llenguatge, com la seva música, no coneix fronteres.

-¿Contenta de tornar a Barcelona?

-Sempre. És que si no presento el disc al Grec o al Palau de la Música és com si no l'hagués presentat a Espanya. Barcelona és especial perquè aquí vaig començar amb La Fura, abans d'anar-me'n a Madrid.

-Tom Waits diu que l'artista no pot ensenyar massa, que hi ha d'haver un misteri sempre...

-Xorrades. Les estrelles brillen però no donen escalfor. Un ho diu tot en les cançons. Les cançons són grans contenidors de secrets. Un cantant no pot enganyar la seva tribu. Un és respectat si el respecten. L'artista no pertany a una discogràfica o a un mànager, pertany a la seva tribu. Ell des de l'escenari també mira als espectadors, que són els que decideixen si ha de seguir o abandonar.

-Té una col·lecció de cançons guardades. ¿Com tria les que acabaran en un disc?

-Les cançons vénen a mi. Jo visc a l'estudi. Ni surto de marxa, ni veig ningú. Tinc discos durs plens de versions. N'hi ha algunes que m'han estat perseguint, com la de Fito PáezYo vengo a ofrecer mi corazón,que tornava a mi constantment. Havia de sortir del meu cap per deixar-hi espai a altres. I és que hi havia d'estar en aquest moment. '¿Quién dijo que todo está perdido? Yo te vengo a ofrecer mi corazón', aquestes dues frases amb què comença són imprescindibles en un moment d'incertesa com l'actual.

-Tanca el disc una versió de Throw it away, d'Abbey Lincoln, un tema que ha sigut el seu mantra ¿Per què?

-Les dones vivim la fe sota presidi, com un regal de Déu, i això és un gran sacrilegi. La cançóThrow it away parla del valor que donem a coses que cohabiten fora sense tenir en compte el que portem a dins, allò que ens il·lumina. La cançó va de l'exacerbació de l'amor cap als altres sense veure el que tu aportes als altres. Mama Chavela ja m'ho va explicar. Quan jo em sentia sola i aclaparada a Madrid i em va veure plorant em va dir: «Ai, no siguis tonta, nena meva. La soledat és la màxima llibertat, l'únic lloc del món on una dona pot construir-se i reconstruir-se sense les idees dels altres». I tenia raó.Throw it awayve a dir el mateix: deixa anar, el que ha nascut de tu sempre serà teu, però com més donis, més lliure seràs.

-¿Com va arribar fins a Pat Metheny, un as del jazz, que toca a No lo sé?

-Els músics tenim un radar per a lasabrosura. Els que no són estrelles tenen aquesta capacitat per unir-se amb gent interessant, sense que importi si són coneguts o no. Sóc fan de Metheny, el meu primer petó el vaig fer quan sonava una cançó seva. No el coneixia i desitjava que col·laborés amb mi en un tema, però

per error li va arribar aquesta cançó que ni tenia pensat incloure al disc. La tenia en una carpeta gravada amb el baix i el piano tocats per mi i, per una equivocació, el meu mànager la va enviar sense que jo en sabés res. Així que un bon dia rebo unmailde Pat Metheny. Em pensava que era una broma. Però vaig llegir totes les coses maques que em deia i em vaig posar a plorar.

-¿Què deia?

-Tant a ell com a la seva dona, que són impressionants, els va encantar la cançó. Resulta que coneixien els meus discos, que em seguien. Em va demanar que no canviés res, que havia construït les harmonies sobre el baix i el piano i que no les toqués. M'han ajudat molt. Ell, que és un mestre, m'ha animat perquè estudiï, que no tingui por d'ampliar els meus horitzons i que em matriculi a Miami perquè tinc una gran capacitat per compondre.

-A més d'ocupar-se del seu fill Joel, de 13 anys, dels seus discos i gires, s'ha ficat en un curt.

-Es diuDe la soledad al infierno.Encara que no ho sembli, és un títol positiu, perquè a l'infern almenys estàs acompanyat. És una espècie de metàfora de tot el que té de dolent la carrera de l'artista. El dirigeix el meu germà Robacho Buika, com jo l'anomeno, la merla deshabitada. S'inspira en un poema que vaig escriure després de tenir un malson. Li vaig dir que si ell escrivia el guió, jo buscaria els diners per produir-lo.

-És un projecte independent.

-Però de veritat. Molts anomenen cine independent les pel·lícules que es fan depenent dels estalvis de la mare, de la feina gratis dels amics, de les facilitats de l'ajuntament... Sé que no agradarà el que diré, però crec que les institucions no haurien de subvencionar l'art. A una persona capaç de generar milions no li agrada que li regalin res, depèn de si mateixa per trobar les persones, les idees i les coses que faran possible aflorar tota la seva creativitat. Un artista necessita oportunitats, no diners. Les institucions han de procurar que hi hagi bones escoles de teatre, de cine i del que sigui, però no subvencionar artistes.

Notícies relacionades

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

Kosmopolis escalfa motors amb Art Spiegelman i Chris Ware

-¿En quina fase està el curt?

-Estem amb la banda sonora, en què participo. El meu poema s'ha convertit en cançó. En el fons, tot és música per a mi, perquè tot té un ritme, un tempo.