Flamenc i rap mesclats

Dos pioners en la fusió del flamenc i el hip-hop, un des de la música (Ojos de Brujo) i un altre des del ball (Color Dansa) encreuen la seva inspiració i talent en l'espectacleEl ADN del alma. Una animada obra multidisciplinària que avui i demà s'instal·larà al Teatre Grec (és una estrena absoluta), i que sorgeix a manera d'assignatura pendent entre els seus dos inquiets creadors: Ramón Giménez i Mudit Grau.

El compositor i guitarrista i la coreògrafa i prestigiosa ballarina de la companyia d'Antonio Gades es van conèixer el 2004, quan Grau va muntarMientes + k parpadeas(amb peces precisament de l'antiga formació del músic). La sintonia va començar a germinar. Van passar sis anys. I el 2010 Giménez va començar «a donar voltes» a allò que ha acabat sent «com un musical»; a treballar «en el concepte d'una obra» en procés embrionari, fins que ara fa un any va reprendre la seva aliança amb Grau.

SINERGIES / I ara sí, junts, van acabar de perfilar un espectacle animat que compta amb sis músics en directe, els de la seva actual banda, Lenacay, i és que en el seu primer disc,Ryma,s'hi trobava part de l'essència d'aquest espectacle. I amb vuitbailaorasibreakers, que han format part de latroupede la companyia barcelonina Color Dansa.

«El ADN del almaneix d'una idea que va començar a rondar-me quan vaig haver de posar fi a Ojos de Brujo [la història de la formació va acabar com el rosari de l'aurora]», explica l'artista. «Em vaig dedicar a anar escrivint escadusserament. I quan ja ho vaig tenir tot més elaborat, vaig parlar amb Mudit per plasmar també des del llenguatge de la dansa una cosa tan complicada com són les emocions, tots aquells sentiments que exerceixen de gens de l'ànima», relata el músic, justificant un títol d'aquesta magnitud.

Mudit Grau, per la seva part, admet que Ramón Giménez li va passar unes línies per treballar ja molt traçades. Un patró molt clar. I que es va dedicar a «fer-li un vestit a mida a nivell coreogràfic, amb uns ballarins i uns músics extraordinaris

-subratlla-, que han captat molt ràpidament la profunditat de l'obra».

Profunditat. Però també diversió. I joc. Tots aquests ingredients apareixen contínuament en els successius números que s'encadenen, i que porten noms comEl dolor, El caos, La innocència, L'aprenentatge, Amor ingenu, Parella sensual...

«Es tracta d'un viatge des de l'inici del propi naixement fins a la mort», aclareix Ramón Giménez, durant una parada dels assajos que aquesta última setmana ha acollit el Teatre Poliorama.

Notícies relacionades

La Tourette, un ens «malèvol»

Rosalía i l’afany de control

ASSAIG AL TEATRE POLIORAMA / És moment de continuar. Els ballarins i els músics (bé, falta el discjòquei i un delsbreakers) tornen a l'escenari. «On vaig dir sí ara dic no/ i ara ja no sé on vaig a parar», canta Paula Domínguez. Elszapateadosi els bracejos de lesbailaorass'entrellacen amb enèrgics passos hip-hopers. Tot flueix de manera natural. Al compàs.

«L'obra és una metàfora del genoma de l'ànima. Ni els sentiments ni la intel·ligència emocional es poden tocar, però són la columna helicoïdal que determina el nostre comportament; la nostra forma de ser», filosofa Giménez. «De fet, a l'última coreografia faig un dibuix helicoïdal», diu Grau, que afegeix: «El ventall d'emocions és tremend. I reproduir-les ha sigut un repte meravellós, tot un al·licient».