Vicent Soler , Exconseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana: "El nou model de finançament no és un vestit a mida. Els canvis sempre han vingut de Catalunya"

L’exconseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana Vicent Soler, un referent històric del PSPV i assessor del president català Salvador Illa en matèria de finançament, reivindica la necessitat de tirar endavant el nou model de finançament autonòmic que ha plantejat el Govern d’Espanya. A aquesta tasca s’encomanarà un dels seus deixebles, el nou ministre d’Hisenda, Arcadi España: "Li recomano pedagogia, tots milloraríem".

Un dels seus deixebles arriba al cim: Arcadi España. Ho fa amb el repte d’aprovar el nou sistema de finançament. ¿És un vestit a mida per a Catalunya?

Fa poc el nou ministre i jo vam qualificar la proposta de la ministra Montero com una finestra d’oportunitat. En absolut és un vestit a mida, és una de les mentides més grans que s’han dit. Els canvis en el sistema sempre han vingut, agradi o no, per part de Catalunya: va passar amb Aznar i Pujol després del pacte del Majestic, amb Zapatero i el tripartit, i ara per les circumstàncies parlamentàries d’un Govern en minoria. Parlem d’un autèntic canvi històric basat en una proposta transparent i objectivable que respon a dos principis constitucionals de suficiència i equitat.

¿Té marge Arcadi España en el que queda de legislatura per aprovar-lo?

Per ell no quedarà, té gaire clar que farà el possible. La insuficiència vertical entre l’Administració central i les autonòmiques és terrible perquè ja no es compleix ni el pacte del 2009. Des d’aleshores, sobretot en l’època de Cristóbal Montoro, es van fer arranjaments fiscals perquè l’Estat es quedés amb els augments de l’IVA. Això ha fet que hi hagi una diferència de 20.000 milions entre el que han crescut els ingressos de l’Administració central i els de les autonòmiques. El que es planteja ara és tornar a l’equilibri del 2009, cosa que millorarà el finançament de totes les comunitats autònomes: el 80% de les seves atribucions són els serveis públics fonamentals.

¿Per què genera rebuig si la proposta es basa en població ajustada i té en el seu gen corregir la desigualtat?

Vull pensar que és ignorància i no insolidaritat. Si ningú perd en termes absoluts, ¿què importa si d’altres guanyen? Que una comunitat tingui un 30% més de recursos per càpita ajustada tenint les mateixes obligacions és el que realment trenca Espanya, creant espanyols de primera i de segona. Sobretot referit a l’estat del benestar. Això es tradueix en millors llistes d’espera o ràtios escolars. Dimarts passat hi va haver una vaga educativa a València demanant precisament això, i el conseller diu que estem infrafinançats. És una contradicció anteposar els interessos de partit als interessos generals. Totes les comunitats millorarien.

¿Quins passos aconsellaria al ministre per donar l’impuls final a la reforma?

Molta pedagogia. Això ho pot entendre qualsevol. Em fa gràcia que el no es basi que es va pactar amb Esquerra Republicana. Sí, ja, i el 2002, José María Aznar va pactar amb Jordi Pujol per estar en minoria. Catalunya, agradi o no, sempre ha sigut qui ha posat les circumstàncies per al canvi, per trencar l’statu quo. El problema és quan un partit té majoria i no fa res per resoldre els problemes dels ciutadans. Hi ha unes inèrcies centralistes enormes que venen del segle XIX. Acaba de sortir un llibre sobre el paper definitori del sistema de Govern basat en els alts funcionaris de l’Estat, que són els que "tallen el bacallà», i tots són a Madrid. Canvien els governs però sempre són allà. Això fa que sovint hi hagi poca velocitat de canvi, moltes inèrcies del passat.

Vostè va ser conseller d’Hisenda. Si li ofereixen una quitació de deute d’11.210 milions, ¿correria a la Moncloa o diria no i demanaria més?

No és incompatible. Diria que sí immediatament i a continuació demanaria que s’ajustés millor al nostre infrafinançament.

¿La quitació és insuficient?

Sí, perquè és una quitació parcial vinculada a l’endeutament forçat per l’època de Montoro l’any 2012. A ningú se li ha amagat. S’ha de mirar cap endavant amb el nou sistema i, d’altra banda, veure l’infrafinançament cas per cas, veient les circumstàncies de l’endeutament més gran. Quan vam arribar al Botànic, la despesa per càpita estava cinc punts per sota de la mitjana; crèiem que era injust. La nostra feina va ser ajustar-lo a la mitjana, cosa que va generar dèficit per la falta d’ingressos.

¿No podria haver fet més María Jesús Montero pel finançament al llarg d’aquests vuit anys? Recordem que no hi ha hagut un nou model.

He parlat molt amb ella i sempre em deia que no volia crear falses expectatives si el PP no el votava al Congrés. Tenia una part de raó: jo li deia que el presentés perquè el PP es descari davant l’opinió pública. Finalment ha fet una proposta objectiva que ningú ha fet. Ara el PP haurà d’explicar per què no vota una proposta que millora el finançament de tothom i permet més autogovern.

¿Falta lleialtat vertical a l’Estat, de l’Administració central a les autonomies?

Sí, sí. El model de Madrid no són només els polítics, sinó els alts funcionaris i les grans empreses, molt ben estudiat per l’IVIE: per exemple, el 70% dels contractes públics els aconsegueixen empreses ubicades a Madrid. És un dels problemes més grans. Aquesta idea jacobina, centralista, de no distribuir de veritat el poder... L’Estat de les autonomies ha distribuït la gestió de serveis i unes quantes infraestructures, però en paral·lel ha concentrat les grans decisions econòmiques a Madrid. Madrid ha crescut moltíssim en aquests anys. ¿Descentralització de què? De gestionar el benestar, sí, però on es concentren les decisions.

¿Serviria d’alguna cosa descentralitzar institucions?

Tenir una visió perifèrica d’Espanya seria revolucionari davant l’heretada del segle XIX. Que hi hagi no només polítics de la perifèria, sinó visió perifèrica de la realitat d’Espanya, que segons la Constitució és un estat compost, seria un pas important.

No s’ha avançat gaire.

Que Arcadi España sigui ministre és un pas important. Ja ho va ser Montero. Montoro és un senyor de Jaén que es va fer a Madrid, o Rato. És una certa esclerosi institucional. Espanya no és únicament Madrid; Ayuso està equivocada. Hi ha més espanyols fora de Madrid que dins. Això ve de molt lluny: Madrid i les províncies. La democràcia ha de treballar en el coprotagonisme de totes les comunitats en la governació de l’Estat.

L’Estat ha destinat 170 milions a la Galeria de les Col·leccions Reials, la inversió cultural més gran en dècades... a Madrid. Fins i tot un Govern socialista de retòrica federalista és incapaç de trencar aquestes inèrcies.

Costa anar contra les inèrcies però s’hi ha d’anar. ¿Per què ha d’estar a Madrid? És ploure sobre mullat. És la concepció que Madrid és l’expressió mes genuïna d’Espanya. I Madrid no mostra l’Espanya plural; allà només es parla castellà o anglès. És a les profunditats d’una cultura creada a Madrid i que després té còmplices perifèrics, més a la dreta que a l’esquerra.

Aquest fenomen de les megalòpolis es dona també en altres grans capitals europees, ¿no?

Però és curiós que a gairebé totes les grans ciutats europees governi l’esquerra excepte a Madrid. ¿Per què? Fa dues o tres generacions les oligarquies necessitaven generals, ara necessiten mitjans de comunicació i advocats.

Tot del que estem parlant sembla incapacitar Espanya per poder abordar un debat de la maduresa que requereix el repartiment dels recursos.

Seria important que les societats civils es rebel·lin contra aquesta situació. A València, perr exemple, empresaris i sindicats li diuen al president de la Generalitat que accepti el nou sistema, però ell no ho fa perquè el seu partit li diu que no ho faci. S’ha de fer pedagogia sobre el que perdem en l’actual sistema i el que guanyaríem.

¿Demanaria aquesta mateixa lleialtat a Diana Morant? Atendre més la realitat local que a les estructures de partit.

Ella és ministra, però parla un llenguatge de reivindicació del finançament o recuperar la capacitat de regular el dret civil valencià. De vegades membres del govern autonòmic tenen una visió més centralista, genuflexa, sucursalista que no pas un membre del Govern espanyol.

Avui tots reconeixen l’infrafinançament valencià. Ens donen la raó, però no els diners. ¿Ho considera el gran fracàs de l’autogovern valencià?

Al contrari, el gran èxit. Per canviar les coses cal reconèixer-les, identificar-les, fer el diagnòstic. Fa deu anys ningú reconeixia aquesta situació. Hem sigut capaços d’explicar a tot Espanya que això ataca principis constitucionals. La unitat de la societat civil va ser fonamental. És veritat que no s’ha aconseguit perquè depenem de 15 comunitats autònomes més amb visions esbiaixades que defensen un statu quo que creuen que els beneficia i s’equivoquen. El nou sistema respon al que defensem des del 2015. Hem d’estar contents.

¿Com ha vist vostè la gestió de la dana? S’ha llegit com un fracàs de l’Administració multinivell.

Les administracions pròximes com la Generalitat Valenciana, o demostren que estan per protegir el ciutadà o fracassen des del punt de vista de la identitat institucional. La gestió de la dana ha fet molt mal al prestigi de l’autogovern i per als que el defensem des de la clandestinitat ha sigut terrible. Em dol la falta de responsabilització i cultura metropolitana. Que la ciutat de València s’hagi desentès del sud de la seva àrea em sembla gravíssim. La bona governança necessita la idea metropolitana. El 1986, com a conseller vaig fer el Consell Metropolità de l’Horta amb la complicitat de Pérez Casado, contra vent i marea, un embrió d’àrea metropolitana. Amb insuficiències, però alguna cosa. Zaplana i Rita Barberá s‘ho van carregar en lloc de millorar-ho. Arribem al 2026 sense aquesta visió.

Som a prop del 25 d’abril, data de la commemoració de la batalla d’Almansa i la pèrdua dels furs dels valencians, ¿com ho veu un dels pares de l’autogovern?

Amb tristesa. Crec que podríem haver avançat molt més. Hi ha un perill d’involució permanent. Tenim una dreta que no acaba d’assumir la seva valencianitat ni tampoc una visió geopolítica pròpia del món des d’aquí, no des del passeig de la Castellana. Podríem ser una de les capitals del Mediterrani, amb Barcelona, Marsella, Nàpols, Atenes..., aquest és el nostre món. No estic d’acord amb [Joan] Fuster en què "el País Valencià serà d’esquerres o no serà». El gran problema és que la dreta no juga a aquest joc. És com si la llengua ho condicionés tot. No ho sé. Falta una dreta democràtica i valencianista en el sentit d’entendre el món des d’aquí.

¿Què opina de la tornada de Mónica Oltra, amb qui va tenir vostè uns xocs llegendaris en el Consell?

Li tinc un gran afecte i estic molt content que s’hagi sobreposat al lawfare que li van muntar. Hi ha dues grans candidates. Pilar Bernabé i Mónica Oltra podrien formar un tàndem magnífic i revolucionari de cara a l’alcaldia de València.

Notícies relacionades

El PP proposa prevenir millor els desnonaments i gastar menys en centres

Feijóo demana una "reflexió" sobre l’eutanàsia després del cas de la Noelia

Oltra torna, a Camps no el deixen i hi ha qui demana que torni Ximo Puig. ¿Ja no hi ha polítics com els d’abans?

Ara hi ha uns polítics diferents, més joves. Cadascú ha complert el seu paper. Jo soc d’una generació, Puig de la següent i Arcadi de la posterior. Tots hem begut de la mateixa línia. Estic molt content. Em sembla importantíssim que Arcadi España sigui ministre, lligant la perifèria, l’Espanya plural i l’equitat del finançament. Cadascú hem fet un paper.