Camp Nou estelat

El Concert per la Llibertat fa esclatar el clam independentista al voltant d'una llarga desfilada artística

El Concert per la Llibertat va fer esclatar el clam independentista en una llarga desfilada artística. / SERGIO LAINZ

4
Es llegeix en minuts
JORDI BIANCIOTTO / Barcelona

Sí, la intenció final del Concert per la Llibertat era política, però en el camí es tractava d'omplir quatre hores (que van acabar sent sis) de cançons, vehicles manejables però potents i útils per propagar missatges i emocions. Ahir a la nit, al Camp Nou, n'hi va haver en grans quantitats, sempre al servei d'un cos ideològic granític i amb data incorporada: "El 2014, nosaltres decidim", va anunciar el vídeo que va donar pas a l'espectacle.

Lluís Llach va canalitzar una part de l'energia i el seu 'Venim del nord, venim del sud', en atrevida versió a cappella, va ressonar com si desafiés les inèrcies de la història. El va acollir l'ovació de 90.000 persones que van omplir l'estadi, segons l'organització, a càrrec d'Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Un públic que va ser tan protagonista com els artistes i que va mantenir la tensió i les banderes al vent al llarg de la dilatadíssima desfilada d'actuacions. Va començar aviat a escalfar motors: els primers crits col·lectius d'"in, inde, independència" es van deixar sentir a les 19.24 hores.

ESCALES AL CEL

La Cobla de Cambra de Catalunya va obrir amb Juny, sardana de Juli Garreta, que va animar a improvisar rotllanes a peu de pista. La Cobla va acompanyar el nord-català Pascal Comelade, acompanyat d'Enric Casasses. Emmarcant l'escenari de Lluís Danés, el bosc d'escales apuntant al cel, com a la cançó de Led Zeppelin.

Les grades eren un enorme tapís de 'pachwork' amb centenars, milers de retalls quadribarrats i estelats. No hi devia haver una estelada per cap, però gairebé, més si comptem els complements: mocadors, samarretes, vambes... Els que no les portaven de casa les havien adquirit a la fira oberta a prop del Camp Nou. Les pancartes brindaven eslògans seculars ('Freedom for Catalonia', 'Catalonia is not Spain', 'Adéu Espanya') i altres de collita recent: 'Prou sacrificis de serveis públics, no a l'ERO de TV-3'.

A la primera part del concert hi va haver parlaments de l'actriu Cristina Plazas, Matthew Tree, Ventura Pons, Anna Sahún amb el poeta Pedrals... I canvis rítmics: del rock de Sopa de Cabra amb 'Camins' (després de la qual Gerard Quintana va demanar que la via col·lectiva no sigui «estreta de retallades») i Projecte Mut (evocant Uc), a l'himne folk de Xavier Baró amb Joana Serrat ('Aquesta terra', adaptació de 'This land is your land') i la rumba de Sabor de Gràcia. «Els gitanos catalans també tenim dret a decidir», va reclamar el seu líder, Sicus Carbonell.

Una de les ovacions més sonades va ser per a Dyango, que va cantar 'Boig per tu', de Sau, amb Pep Sala. Yacine va donar a 'La mauvaise réputation', de Brassens, un aire magribí amb text franco-català. Més ovacions per a Paco Ibáñez, càlidament acollit, més encara quan va dir (en castellà) «estimo Catalunya i els catalans per ser com són», a l'abordar 'Como tú', amb text de León Felipe. «Visca Catalunya eternament!», va exclamar a l'acomiadar-se.

Peret va entrar, es va asseure i es va dedicar a mirar, somrient, com l'estadi li feia l'onada. Un moment suspès en el temps que va trencar al declarar la jornada com a «dia històric i feliç» i cantar 'L'emigrant amb inflexions emotives i matisades ràfegues de ventilador. D'aquí a una presa tunejada de 'Gitana hechicera' amb el suport espontani de 90.000 'palmeros'. «Ella te molt poder / Catalunya és poderosa...»

COMPLICITAT VALENCIANA

Els missatges idealistes van córrer de la mà del Grup de Folk ('Vull ser lliure') i Jordi Batiste amb Meritxell Gené ('Escolta-ho en el vent'), i Joan Isaac va rescatar 'A Margalida' a duo amb Joan Amèric, que va assegurar que «el País Valencià també és ací». Pau Alabajos també va mirar al sud, juntament amb Cesk Freixas, citant Ovidi Montllor i cantant un encès 'Al vent', de Raimon.

Notícies relacionades

Un tram multilingüe ens va portar del cant gallec de Mercedes Peón («¡això és normal!», va repetir de cara a les grades, exclamació que contrastava amb la seva cara atònita) a l'anglès de l'alemany Theo amb la seva adaptació de 'Louisiana 1927', de Randy Newman (retitulada 'Catalonia'), i d'aquí a un trepidant Fermín Muguruza, en eusquera, amb 'Gora Herria' a ritme jamaicà. Una àlgida Maria del Mar Bonet amb 'Què volen aquesta gent?' i celebrades incursions instrumentals de la Dharma i Carles Santos.

El mosaic amb la llegenda 'Freedom for Catalonia' va ser el pòrtic del tram dedicat al repertori de Llach, que va obrir ell mateix amb el seu nu 'Venim del nord, venim del sud'. Després, ja amb l'OBC als seus llocs, un recorregut per la seva obra ric en accents, amb el lirisme de Lídia Pujol ('País petit'), la cruesa de Miquel Gil ('El jorn dels miserables') i el toc aventurer de Franca Masu ('Maremar'). La sorpresa va arribar quan Llach va abordar 'Un núvol blanc', dedicada als que ja no són amb nosaltres, sobre el mantell de l'OBC, a la qual es va unir l'Orfeó Català en la severa 'Campanades a morts'. Rumb a un crescendo a través d''I si canto trist' (Quintana), 'Viatge a Itaca' (Cris Juanico) i una 'L'estaca' a la qual es va sumar Ramoncín. Trajecte final a 'Tossudament alçats', amb cant col·lectiu davant un Camp Nou que no defallia. Clímax d'una nit d'emocions i desafiaments.