Mèxic ensangonat

Quan fa més d'una dècada Roberto Bolaño, a la seva novel·la2666,va voler reflectir el mal absolut al segle XX, va posar el focus detallat i terrible a la ciutat fronterera de Ciudad Juárez, a Mèxic, on cada dia moria una dona a mans d'un home mascle, vinculat a la droga, amb prou diners i armes per sentir-se impune. La mirada de l'escriptor xilè era una mirada metafísica però també real, concreta, sobre el clima de crueltat extrema que viu el país.

Des d'aleshores i fins ara, mostrar la violència en les lletres mexicanes s'ha convertit en un pas ineludible per a un bon nombre d'escriptors guiats per una voluntat estrictament literària. És una llista que sempre es renova en la qual hi pot haver noms com Carlos Velázquez, Julian Herbert, Juan Pablo Villalobos, César Silva Márquez, Emiliano Monge o el més celebrat de tots aquests a Europa, Yuri Herrera. Sense oblidar un autor de novel·la negra com Elmer Mendoza, que des de la literatura de gènere està construint el seu particular retrat del conflicte. A més a més s'acaba de recuperar un altrethriller,La paz de los sepulcros(Al revés), d'un autor tan poc associat a la narcoliteratura com Jorge Volpi.

GRAN CRONISTA / «A Mèxic el narcotràfic ha crescut patrocinat per les institucions. Per això ha estat tan corrosiu. No és només tràfic de droga, implica blanqueig de diners, tràfic de dones, assassinats, explotacions, segrestos i robatoris», explica el periodista i assagista Sergio González Rodríguez (Ciutat de Mèxic, 1950), gran cronista de la violència al seu país, després d'haver rebut a Barce-lona el Premi Casa d'Amèrica a la Llibertat d'Expressió. La corrupció a tots els nivells hi ha penetrat de tal manera que intentar reflectir la societat mexicana implica necessàriament retratar-ne la violència, de manera soterrada o d'una manera més evident.

Davant del debat que se sol donar a Mèxic sobre si utilitzar literàriament el conflicte comporta un cert oportunisme, una fàcil carta de presentació que propicia la comercialització a Europa i els Estats Units, González Rodríguez -el llibre del qualHuesos en el desierto va inspirar Bolaño, que també el va incloure com a personatge a2666- creu que això és una visió molt «moderada» i desviada de la literatura. «Les èpoques de caos solen propiciar una gran creativitat. I en l'època isabelina no va aparèixer ningú per dir:¡Quina mala cosa això de la violència, no escriviu més sobre aquest tema, home!». González Rodríguez veu més una pugna de prestigi en aquesta discussió. «Hi ha autors que s'escuden en la queixa que no se'ls reconeix perquè no escriuen sobre aquesta qüestió. És pràcticament un assumpte de sociologia literària».

I no només la ficció ofereix autors interessants: també la crònica periodística dóna bons fruits. González Rodríguez esmenta Fabricio Mejía i el salvadorenc Óscar Martínez: «Martínez és un periodista extraordinari que es juga la vida amb els seus reportatges i que és prou intel·ligent per saber quina línia no ha de traspassar. Va ser capaç de fer vuit vegades el trajecte d'un tren anomenatLa Bèstiaque travessa tot Mèxic en condicions inhumanes i en el qual hi sol haver segrestos, assalts i violacions».

DOS ESCRIPTORS / Joves i residents circumstancials a Barcelona, Emiliano Monge (Ciutat de Mèxic, 1978), que va guanyar el premi Jaén de novel·la amb la brutal i desoladoraEl cielo árido,i eldestroyeri del nord Carlos Velázquez (Coahuila, 1978), que va publicar a Espanya la mutantLa Biblia vaquera,van debatre les seves particulars concepcions de la violència en una trobada a Casa Amèrica.

Velázquez, que procedeix de Coahuila, que exhibeix el dubtós honor de ser la ciutat més violenta de Mèxic, acaba de publicar al seu paísEl karma de vivir en el norte, una crònica de com l'afecta aquest clima com a ciutadà del carrer. «Vivíem en un lloc on lamentàvem que no passava mai res fins que van arribar els càrtels. No se m'havia acudit mai escriure sobre el que hi passava fins que vaig esclatar. Volia portar la meva filla a la classe de ballet, però no vaig poder perquè van començar a tirar cadàvers pels carrers en bosses negres».

El territori del nord, mestís i fronterer de Mèxic és l'epicentre del conflicte, encara que alguns autors constatin que ara tot el país s'ha «fronteritzat» i el clima de crispació és a tot arreu. «Crec que al nord no ens assumim com a mexicans. Les nostres vides s'assemblen més a una novel·la de Cormac McCarthy i és fàcil identificar-se abans amb una sèrie televisiva comThe Wire que amb qualsevol altra cosa», explica Velázquez d'una zona que també és, des del punt de vista literari, un dels substrats més rics per a la ficció i una gran possibilitat per a un llenguatge extremadament viu, molt vinculat a la música popular. «No crec que això sigui pel seu contacte amb l'anglès, crec que més aviat és perquè els escriptors d'allà encara tenen uncorridoal cap», assegura Monge.

Notícies relacionades

Yuri Herrera: «La paraula serveix per no repetir els mateixos errors»

Més vendes en un Comic Barcelona que ha registrat 110.000 visites

La mirada de Monge, fill de la capital, és més urbana, però no per això més complaent. Cal preparar-se a consciència per enfrontar-se al seu terribleEl cielo árido. La seva concepció de la violència és sobretot metafísica, més desposseïda d'acció, més centrada en els individus. De fet, s'irrita bastant quan se li pregunta per la violència mexicana considerada com un fenomen recent. «Em cansa una mica sentir dir que la violència va arribar de manera sobtada [cosa que en certa manera és la tesi de la seva novel·la]. No va ser la guerra contra el narcotràfic el que la va portar. Les cròniques d'Índies van ser escrites per soldats i els seus primers escrits van tenir com a tema principal la violència. Els fills de ningú que van ser revolucionaris, després van sercristerosi avui són sicaris».

Monge, Velázquez i Herrera també són un bon exemple per a González Rodríguez de com abordar l'espinós tema de la violència sense mitificar-lo. «Hi ha d'haver un punt d'equilibri entre l'impacte patètic perquè no s'incorri en la simple emotivitat, tampoc ha de ser una simple denúncia. La narració s'hauria d'abordar com un repte formal buscant la complexitat. Només d'aquesta manera s'evitarà la banalització».