Cadascú a la seva feina

Arriba un moment en la vida de molts actors en què els contorns de la pantalla es queden petits, i en què la seva desbordant creativitat els empeny a l'altre costat de la càmera, just al darrere. En casos com el de Charles Laughton aLa nit del caçador, el salt a la direcció revela un talent majúscul. En d'altres, com els de les dues pel·lícules més notòries presentades ahir a Cannes -fora de competició-, no tant.

El francès Guillaume Canet es va donar a conèixer com a intèrpret ambLa platja(2000) oBon Nadal(2005) i va obtenir gran èxit com a director ambNo se lo digas a nadie(2006) i, sobretot,Petites mentides sense importància(2010), unremakematusser deRetrobament (1983). La seva nova pel·lícula tampoc ofereix ni un bri d'originalitat.«Tenia ganes de fer el tipus de cine que m'ha fet somiar, els policials nord-americans dels 70», va assegurar ahir Canet malgrat que, en realitat,Blood ties és més aviat una mala còpia dels drames criminals de James Gray, que de fet figura a la fitxa com a coguionista encara que es va limitar a donar uns quants consells al seu amic.

Siguin els que siguin aquests suggeriments, no van servir de gaire. Canet agafa prestada a Gray la premissa deLa nit és nostra(2007), la tràgica rivalitat entre dos germans, l'un policia i l'altre criminal, i bàsicament la destrossa. En comptes d'enfrontar dos éssers plens de llums i ombres, ell només entén de blancs i negres: el bo és molt bo; el dolent és dolentíssim. A partir d'aquí, tot són clixés, situacions forçades i, pitjor encara, personatges que es resisteixen a comportar-se com dicta el sentit comú.

Notícies relacionades

Disney a Hawaii

Privilegiats impunes

Els referents de James Franco són altres. El seu primer llargmetratge de ficció és una adaptació deMentre agonitzo, de William Faulkner, i això, d'entrada, mereix una reflexió: per atrevir-se d'entrada amb la mare de totes les novel·les consideradesinfilmables-entre altres coses, perquè compta amb 15 narradors- s'ha de tenir molt valor i unes ganes boges de posar-se medalles. I això últim és una cosa que Franco ha demostrat de sobres quan, per exemple, fa uns anys va fer saber al món que estudiava Literatura en quatre universitats a la vegada o quan, en la darrera Berlinale, es va fer seguir per un petit equip de rodatge que gravava tots els seus moviments.

Dit això, potser és redundant explicar queMentre agonitzo té una gran ambició i moltes pretensions, que sobretot es manifesten en l'ús i abús d'efectismes -pantalles partides, personatges que reciten mirant a la càmera-. En tot cas, pretendre molt no seria un problema si no fos perquè en última instància Franco aconsegueix més aviat poc. És cert que el relat de Faulkner és una història més aviat mínima, però el que el va fer gran no va ser el relat de fets sinó una altra cosa, l'ús del monòleg interior, i aquesta és una tècnica que en el cine no dóna bon resultat. Almenys en el cine de James Franco.