«'Combustión' et fa venir ganes d'anar de copes»

El 1995 va entrar com un huracà en el cine espanyol amb la rabiosaSalto al vacío.Asfalto (2000) el va confirmar com un director amb nervi. I ambInvasor(2012) va demostrar dues coses: la primera, que a Espanya també es poden rodar persecucions de cotxes creïbles; la segona, que Fuerteventura es pot convertir en l'Iraq. Daniel Calparsoro firma araCombustión, frenètic còctel que narra una història d'amor en el marc de les carreres il·legals de cotxes. El resultat: una autèntica macarrada que comença quan Mikel (Alex González) està a punt de casar-se amb la seva nòvia i se li apareix pel camí la salvatge i seductora Ari (Adriana Ugarte), que viu al límit amb la seva parella (Alberto Ammann).

SEnDCombustión s'estrena avui amb la idea clara que està dirigida als espectadors joves.

-És una pel·lícula per disfrutar, però no crec que estigui tancada a un públic concret. La pot veure gent de 15 a 45 anys. Quan el productor, Paco Ramos, em va oferir el projecte em va cridar l'atenció l'element lúdic. I també l'argument: el viatge al costat salvatge de la vida del personatge de Mikel [Álex González]. La història d'amor és molt bàsica però molt potent: com un tio s'enconya amb una dona i és capaç de deixar tot el que té, la seva parella i la seva feina, per anar-se'n amb ella. I sense saber si la cosa durarà.

-Està pensada, doncs, per fer que el públic passi una bona estona.

-En un moment en què a Espanya tenim la sensació que ens han robat el futur, aquesta és una història per disfrutar. La fotografia està molt cuidada, l'estètica convida a la sensualitat i la banda sonora de Carlos Jean és molt emocional i potent. Quan s'acaba la pel·lícula, t'agafen ganes de sortir de copes. Les seqüències de persecucions i les de la discoteca, que són molt eròtiques, estan pensades per posar en pantalla aquesta sensació de vertigen. I el més important: tres actors boníssims que desprenen llum pròpia. Tot i que els personatges fan coses dolentes no deixes d'estimar-los. En el cas de la noia [Adriana Ugarte] buscava més ambivalència, volia una dona fatal contemporània que cau en la seva pròpia trampa, una mena de Rita Hayworth actual.

-En absolut és una dona florero. A vostè li segueixen agradant les noies fortes.

-M'encanten, a la vida i al cine. Com deia, buscava Rita Hayworth aLa dama de Xangai, aquesta dona que té una càrrega sensual fortíssima, que és manipuladora però que al final acaba caient en la seva trampa i enamorant-se de la seva víctima. Buscava la llum. I que la pel·lícula fos espanyola, no com les americanes. Volia que els personatges fossin d'aquí i que les seves passions i enganys fossin llatins.

-¿Li han posat alguna vegada una multa per excés de velocitat?

-Dues. De 50 euros. Però no anava gaire de pressa. M'encanten els cotxes i la velocitat, però sóc pare de família. Vaig amb un nen petit i no hi ha cosa que m'agradi menys que algú fent el gamba al volant. És una bomba de rellotgeria. No ho dic per sonar políticament correcte, ho crec de veritat. De fet, les carreres de la pel·lícula estan fetes en circuits tancats.

-¿Entén l'actitud de molta gent per a qui el cotxe és un símbol d'estatus?

-Tinc un amic a qui el seu pare li va deixar 25 milions de pessetes d'herència i se'ls va gastar en la compra d'un Ferrari de segona mà. Són les prioritats que tinguis en la vida. Pots voler tenir una casa, una família i pagar el col·legi al teu fill o estalviar com a cambrer i comprar-te un cotxàs. I aquest és el teu moment. Hi ha gent que és així. El personatge de Mikel ho deixa tot per una noia i és feliç.

-¿La ràbia dels seus inicis com a cineasta, per exemple a Salto al vacío, s'ha anat temperant o està present a Combustión?

-Ho està, però d'una manera molt diferent. Llavors era ràbia, ara potser en diria força. Tinc 45 anys. La meva parella em diu que estic completament aburgesat, i no li diré que no. Però aquests motors rugeixen amb molta força, i hi ha una sensació vital, una energia que m'han aportat generosament els tres protagonistes. La ràbia la tens o no. Diguem que ja no trec les meves vísceres, sinó que els les trec a altres.

-Va passar dos anys intentant aixecar una pel·lícula de terror als Estats Units i el remake d'un dels seus treballs, Ausentes. ¿Li ha quedat aquesta espineta de no anar als EUA?

-Tinc moltes espinetes. Com més vell, més espines tens. Però això també et manté jove. Alremakevaig dir que no perquè no volia tornar a fer la mateixa pel·lícula una altra vegada. Em van marejar durant bastant temps. Hollywood és així. No descarto tornar a intentar-ho, encara que a Espanya he tingut una ratxa molt bona.Combustiónestà al Festival de Màlaga. No competia en un certamen important des que vaig anar a Venècia ambA ciegas (1997). Estic nerviós però content. En tot cas, la meva ambició és connectar amb el públic.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

-Ara mateix el cine espanyol agrairia un gran èxit de taquilla.

-No vull tenir aquesta responsabilitat. Jo només sóc un director, res més.