Esperit de Capitán Trueno

Als 12 anys, Ricard Ferrándiz (Barcelona, 1943) disfrutava llegint 'El Capitán Trueno' sense saber que molts anys després «tindria la immensa responsabilitat» de prendre el relleu del personatge i de rebre la benedicció i els consells del 'mestre' Mora per crear noves historietes de l'heroi. Després de publicar el 2010 'El último combate' (amb dibuix de Joan Boix) i 'Atlántida' (2011), en aquest Saló del Còmic presenta 'La espada invencible' (tots amb Ediciones B), on Trueno viatja en globus a la llunyana Xina. «He disfrutat molt amb el guió i el dibuix, pintat a mà. Els guions de Mora eren molt innovadors. Per a les noves històries ell em va aconsellar donar més intensitat als diàlegs i està molt content amb la imatge sexi de Sigrid en el títol anterior», explica Ferrándiz, que a més a més de conservar l'esperit del personatge, «la seva ètica i altruisme, la seva defensa dels febles enfront dels tirans», ha recuperat antics personatges.

Defensor dels oprimits, el llegendari Capitán Trueno s'ha passat més de mig segle lluitant, vinyeta a vinyeta, contra la injustícia i els tirans. Llançant el seu famós crit de guerra, «¡Santiago y cierra España!», inspirat en la Reconquesta, ¿s'enfrontaria avui als corruptes, els banquers, els polítics..., defensaria els desnonats, els aturats...?«Probablement, seguim necessitats d'herois. Ell feia coses bones que ho seguirien sent avui, al segle XXI, però són èpoques diferents. Més aviat crec que, com altres personatges del passat, com Espàrtac amb la seva rebel·lió, podria inspirar-ne d'altres a fer coses bones, a fer-les millor o intentar canviar-les». Als seus 81 anys, Víctor Mora (Barcelona, 1931) continua creient en la filosofia del seu personatge, un croat que sempre va preferir desarmar l'enemic abans que matar-lo, al qual va concebre el 14 de maig del 1956, en el si de la mítica editorial Bruguera, amb els«fantàstics»dibuixos d'Ambrós.

Des de casa seva, a Premià de Dalt, a prop de Barcelona, amb una casolana gata bruna que es passeja pel jardí, envoltat de fotos, llibres i d'una antiga Olivetti (una de les moltes màquines d'escriure en què va teclejar durant anys els seus guions), assegut en una petita habitació que li serveix d'estudi, l'entranyable mirada d'un blau intens de Mora no ha perdut la il·lusió i el somriure, tan jovial com la del seu heroi de ficció. Amb aquestes armes, sense abandonar gens el bon humor, i gràcies a la seva sempre atenta i vigilant dona, Harmonia Rodríguez, exsecretària de redacció de Bruguera, on es van conèixer, l'escriptor segueix afrontant les serioses seqüeles del vessament cerebral que va patir el 1996, una dura experiència que va narrar aDiari de bord(2000).

Malgrat la seva precària salut, el creador d'El Jabato(amb dibuixos de Darnís) està«content i il·lusionat» davant la perspectiva d'abandonar per un dia el seu refugi per saludar fans de diverses generacions al Saló del Còmic de Barcelona que comença aquest dijous. Allà, a més a més d'apadrinar Ricard Ferrándiz, que el 2010 va agafar el relleu de les aventures del Capitán Trueno i que presentarà el tercer àlbum de les noves entregues de la sèrie,La espada invencible(Ediciones B), Mora també veurà l'exposició que rendirà homenatge a Ambrós, el dibuixant amb qui també va formar tàndem artístic aEl corsario de hierro.

La mostra, dotada d'originals de Bruguera i d'objectes de col·leccionista, commemorarà el centenari del naixement de l'artista valencià. «Sento molt que ja no visqui per veure-la-es lamenta l'autor-.

Ambrós i jo vam començar treballant sent uns desconeguts i vam acabar sent amics. Era una bona persona, discreta, modesta i senzilla. No vam tenir mai cap problema, ens enteníem molt bé, sabia interpretar el que jo volia. Estava molt ansiós per veure els seus dibuixos i era el primera córrer a veure com havia dibuixat els meus guions; era fantàstic».

Va ser Mora qui va proposar a Ambrós -nom artístic de Miguel Ambrosio Zaragoza- quan el 1956 Bruguera li va encarregar crear un nou personatge, que seria el Capitán Trueno. No havien treballat junts però la seva obra l'havia impactat per la frescor i dinamisme, així que va donar el seu nom a l'editorial juntament amb quatre quartilles mecanografiades amb una breu sinopsi i uns esbossos a llapis. A l'escriptor, influenciat pels tebeos de grans autors nord-americans, com Milton Caniff i Alex Raymond, i perEl príncipe Valiente, del canadenc Harold Foster, que va descobrir de nen en l'exili familiar a França després de la guerra civil, l'atreia l'edat mitjana.«M'agradava, aquella època de castells i cavallers. l en principi vaig pensar que serien uns quants episodis, però la sèrie va agradar de seguida i es va anar allargant i allargant, i als dies els van seguir mesos i anys. Crec que va agradar fins i tot als censors».

«Sóc molt feminista»

Va agradar tant que, després del primer episodi d'El Capitán Trueno,¡A sangre y fuego!, on el croat es troba amb Ricard Cor de Lleó, en aquell clàssic format apaïsat de la col·leccióDan,que costava 1,25 cèntims, les aventures van arribar a vendre la fotesa de 350.000 exemplars setmanals.«Va ser molt fàcil, crear el personatge del Capitán Trueno»,assegura. I també la seva estimada Sigrid, la rossa reina víking, el seu jove escuder Crispín i també el seu musculós i borni amic Goliath.«Ah, el bonàs de Goliath. Ell agradava molt, no era gens encarcarat, era genial i ¡clavava unes garrotades tremendes als dolents!».

Mora destaca els seus personatges femenins.«Em vaig entestar a mostrar dones aventureres, valentes i audaces que a la vegada tenien molta tendresa i eren afectuoses. Jo sóc molt feminista».En ple franquisme, elles eren el reflex de les dones fortes i combatives que l'autor freqüentava en la lluita clandestina. Dones que, com la seva, Harmonia, asseguda a un parell de metres i a qui dirigeix la seva cristal·lina mirada, va passar, com l'escriptor, temporades a la presó, acusats de comunistes. En un apart, puntualitza:«No sóc Sigrid», potser un pèl cansada que la identifiquin sempre amb la parella de Trueno.

El riure de Mora torna al recordar la parella de ficció i les seves vicissituds amb la censura.«Els anys que van haver d'esperar, Sigrid i Trueno ¡per poder fer-se un petó! Els havies de posar en habitacions separades i havien de dir-se 'fins demà'...».No va ser fins al 1982, quan, com va anunciar elTelediario,«van consumar el seu amor».Problemes que no ha tingut Ferrándiz, que els va portar a l'altar.«A veure si es gesta un heroi que algun dia protagonitzi una nova saga»,aventura Mora, que creu fermament que l'estirp està assegurada.«La censura franquista va fer verdaderes tonteries. Era molt desagradable i terrible per als autors treballar així, sempre pensant '¿passarà això la censura?'. Demanaven coses absurdes. 'Aquí no hi volem pas espases', deien. Imagini-s'ho, ¡veies cavallers medievals amb el puny aixecat! No veien que era pitjor això que veure'ls empunyant una arma». Però al final van vèncer el llapis vermell.«Per sort, avui les aventures ja es poden llegir sense censura, tal com les vam pensar»,respira assenyalant 10 gruixuts volums d'El Capitán Truenoen un prestatge.

La senyera al pit

Notícies relacionades

El gran espectacle de Nicola Coughlan

Terrats en Cultura torna l’1 de juny amb Marta Almirall

El que va passar per alt el censor va ser l'escut del pit del Capitán Trueno, que recorda una senyera. ¿Com veuria avui el cavaller empordanès el dret a decidir de Catalunya?«No vull entrar en política, però Catalunya ha fet grans coses que ens poden inspirar i empènyer per seguir endavant i seguir fent les coses bé. I el mateix a la resta del món. En el panorama actual hi ha tants morts i coses tan insuportables que els éssers humans han de canviar. Han de deixar de moure's solament per interessos personals i mesquins per fer-ho en interès de la humanitat. Si al final el món desapareix, almenys que ens quedi la satisfacció d'haver actuat bé. Al cap i a la fi, quan arriba la mort se t'emporta el diable», sentencia aquest professional, que, com altres companys, va saber lluitar pels drets d'autor i la propietat intel·lectual en una època en la qual Bruguera no volia ni sentir a parlar d'aquesta qüestió. Era la creu de l'editorial. La cara, que va donar feina a molts represaliats pel règim. Al mateix guionista i a la seva dona els va conservar la feina després de sortir de la presó.

A Víctor Mora se li enfosqueix la mirada quan, entre els records infantils, es cola l'amargura de la guerra i la mort del pare.«Va morir molt jove, als 42, en un camp de concentració francès. Com molts altres, vam haver d'exiliar-nos quan el feixisme es va apoderar d'Espanya. Vam patir molt. La mare i jo vam tornar a l'Espanya de Franco i de petit vaig començar a odiar el feixisme. Ens vam passar molts anys suportant-lo; era repugnant, insuportable, tremendo». Paraula de capità.