Leiva i Iván Ferreiro, empat d'egos

Leiva, que va ser 50% de Pereza (duo madrileny dissolt «temporalment»), i Iván Ferreiro, exlíder dels gallecs Los Piratas, s'han fet amics; han connectat, pel que es veu, artísticament i s'han muntat un projecte conjunt que van mostrar dimecres a la sala Barts, antic Artèria Paral·lel. ¿Projecte? Sí, en aquest cas és literal: l'aliança està verda i, per ara, es limita a un intercanvi de cançoners a l'espera d'un possible disc conjunt.

Tots dos la van plantejar com un enfrontament més o menys paròdic que va començar a airejar-se a Twitter i que, a escena, no va anar més enllà. Més aviat van practicar un simulacre de duel humorístic en què Leiva es queixava que al camerino havia de beure en gots de plàstic mentre que el seu partenaire disfrutava de copes de vidre, una mica a l'estil Serrat-Sabina. Però tots dos es van repartir el repertori de manera molt equitativa amb una desena de cançons per a cadascú a distribuir entre les seves carreres en solitari i els èxits dels seus antics grups, i completant el temari amb algunes versions.

Va ser un mà a mà sever i a soles, sense col·laboradors: Ferreiro, al teclat, amb el seu repertori d'aires melodramàtics, i Leiva, a la guitarra, arrossegant-lo a un nivell més terrestre amb el seu factor rock'n'roll. Un contrast que podria donar de si en un cançoner a mitges, com vam comprovar a Anticiclón, l'única peça d'estrena, firmada a mitges, que la parella va interpretar a Barts.

Notícies relacionades

El mestre i els seus bons alumnes

Un gegant del piano del segle XX

DE 'M' A 'EMA' / La resta va ser un fluid estira i arronsa, amb un Iván Ferreiro que va obrir la sessió amb Me toca tirar i que va lluir el seu cant un pèl afectat a Ciudadano A i Jet lag, i un Leiva que es va obrir pas amb peces del seu disc en solitari, Diciembre. Tots dos tenen una cançó de títol quasi idèntic, M (Los Piratas) i Ema (Leiva), però les van tocar totes dues com a bons germans, i van ampliar el repertori amb cites de Los Ilegales (Destruye) i Calamaro (Crímenes perfectos).

«No cantaré Años 80», va advertir Ferreiro, però sí que va caure Promesas que no valen nada (amb un empelt d'Insurrección, d'El Último de la Fila). Leiva va recalar a Lady Madrid, de Pereza, en un greatest hits compartit que va equilibrar egos. No hi va haver vencedor, però l'autèntica batalla serà gravar un disc a mitges.