Els fills de María

Els teus, María. Els teus fills. Els que mai vas tenir i t'hauria agradat tenir. No en vas tenir fruit del teu únic i fugaç matrimoni -«el meu marit, el breu», recordaves-, ni tampoc de les teves altres relacions de parella. No en vas tenir per decisió seriosa i meditada. En els últims anys et lamentaves de no tenir-ne i reconeixies haver-te equivocat. «Ara no estaria tan sola», repeties sovint, recordant un passat bulliciós i constatant un present d'absències i silencis.

Sé que ara mateix m'estàs llegint, María, i estic segur, fins i tot, que em sents pronunciar en veu baixa les paraules que escric. I et dic que som molts els que, sense ser-ho, ens comptàvem com a fills teus. Tots els que vam tenir la sort de trobar-te al principi de les nostres carreres. Com jo. Tu vas ser la primera persona d'aquest ofici -tu, primera actriu consagrada; jo, xitxarel·lo acabat d'arribar- que es va acostar a mi per dir-me: «Tu ets un bon actor, noi. Ets alt, prim i desmanegat. No ets guapo, però ets bon actor. Arribaràs, segur». Se t'omplia la boca parlant bé de mi a directors i productors. Ho sé perquè molts cops ho feies davant meu -jo em volia fondre, desaparèixer, mort de vergonya- i altres sense que jo ho sabés, quan hi havia ocasió, davant qualsevol repartiment. Ho sé, perquè m'ho explicaven després els testimonis del moment.

I em vas deixar ser el teu amic. I compartir sopar a Luarqués, i a El Comunista, i asseure'm a la teva taula a Oliver, primer, i a Bocaccio després. I aprendre de tu i dels teus tertulians, sobre els quals regnaves -matrona, mandona i amfitriona- com si Oliver, primer, i Bocaccio, després, no fossin sinó una prolongació de la teva pròpia casa. I eres la primera a posar-te dreta aplaudint en cadascuna de les meves estrenes, allà, a les primeres files que demanaves amb insistència perquè ja et començava a derrapar l'oïda. Com eres la primera en les reivindicacions dels còmics: la primera en les vagues, la primera en les manifestacions, la primera en les comissions per parlar amb el ministre, la primera a plantar cara. Eres roja. Ho pronunciaves marcant la erra i la jota perquè el que ho sentís ho rebés com escrit en negretes.

Lamento la teva absència, María. I em sap greu no haver-te vist més durant els últims temps. No haver estat al teu costat. No haver-te donat les gràcies més vegades de les que ho vaig fer. I no haver insistit més que t'estimava. Ho sento. I em disculpo per això.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

T'estimo, María.

Molt.