'Django desencadenado', un historiador intrèpid i trampós

A aquestes altures, seria una sorpresa que una nova pel·lícula de Quentin Trantino no funcionés com a homenatge a algun vessant del cineexploitationdels 70.Django desencadenado,en tot cas, pretén ser més que això. Per començar, vol certificar la relativa maduresa que va suposar la pel·lícula prèvia de Tarantino, Maleïts malparits, parlant d'alguna cosa més que de la fervent cinefília del seu autor. En concret, intenta ser una representació insòlitament audaç de la història de violència que va comportar el naixement dels Estats Units, confirmar Tarantino com l'historiador més irreverent del cine nord-americà actual. És una llàstima que, en realitat, no tingui res significatiu a dir sobre la història de subjugació racial americana, més enllà que l'esclavitud va ser un fet terrible. El seu cabreig contra el racisme sona genuí, però també poc elaborat, com l'empipament d'un home blanc per una cosa que va llegir en un llibre.

També després deMaleïts malparits,Djangocontinua la croada de Tarantino per combatre els grans opressors de la història a través de les seves pel·lícules, de manera que els oprimits obtinguin per fi la seva venjança. En aquest sentit, Django és un heroi rebel, determinat i ple de coratge -tot al contrari que la resta d'esclaus que retrata la pel·lícula-. La seva existència és, a més a més, un acte de provocació i de reparació, contra l'esclavitud però sobretot contra totes aquelles pel·lícules de Hollywood, títols comEndevina qui ve a sopar oCriadas y señoras, que han perpetuat la imatge del negre submís i han blanquejat la història.

CONSCIÈNCIA RACIAL/ El problema és que Tarantino fa trampa: enfronta l'heroi a un repartiment ple de dolents blancs -i algun de negre- de maldatcartoonesca que permeten a espectadors de tots els colors celebrar la violència de Django sense cap conflicte d'interessos emocionals. Contemplant Jamie Foxx carregar-se tot blanc que apareix en el seu camí, qualsevol WASP pot rentar-se'n les mans respecte de la seva culpa històrica i utilitzar-les per fer palmes, especialment perquè la consciència racial de Django és relativa: tot el que li importa és la seva estimada, i a la majoria d'esclaus que es troba els tracta amb desdeny o indiferència.

Mentre relata aquest periple, Tarantino torna a mostrar una desenfrenada perícia amb els diàlegs, sense comparació entre els cineastes actuals, i novament proposa diversos personatges memorables.

Notícies relacionades

Bad Gyal mana el dia inaugural del Share Festival

Madrid canvia la llei per donar més control als concerts del Bernabéu

En general,Django desencadenadoés una pel·lícula condemnadament entretinguda. No obstant, les icòniques anotacions fílmiques tarantinianes comencen a percebre's cada vegada més alienes als verdaders objectius del director -elcameo de Franco Nero és lamentablement superficial; amb els intertítols el director sembla estar recordant-se a si mateix la necessitat de ser postmodern-, i alguns segments que comencen prometedors es fan interminables, mentre que altres es revelen innecessaris.

Respecte al bany de sang final, l'explicació que resulta més lògica és que així és com, se suposa, ha d'acabar una pel·lícula de Quentin Tarantino, ­però en qualsevol cas demostra que, ­després d'haver construït un univers apropiadament horrible, el seu creador no sap ben bé què fer-ne.