Hi havia una vegada... ...els germans Grimm

Tempta començar aquest article amb un «Hi havia una vegada dos germans anomenats Jacob i Wilhelm Grimm...», però fins i tot a risc de revelar algunsspoilers (cosa paradoxal tractant-se de contes del segle XIX) encara ho és més reptar la memòria col·lectiva recordant que la madrastra de la Blancaneu és condemnada a ballar amb unes sabates roents fins a caure morta. O que el càstig de les germanastres de la Ventafocs va a càrrec d'uns coloms que els arrenquen els ulls, o que una es talla un dit del peu i l'altra un tros de taló perquè els càpiga la sabateta (que no era de cristall). O que, encara que el petó del príncep sí que desperta la Bella Dorment, no és un petó de la princesa el que trenca el malefici del gripau i el converteix en príncep sinó el cop contra la paret que rep quan ella l'empeny per evitar que es fiqui al seu llit. Ara, l'oferta editorial que celebra els 200 anys de la primera edició deContes per a nens i familiars(Kinder-und Hausmärchen), publicada el 20 de desembre del 1812, brinda una immillorable ocasió per aparcar les versions edulcorades a què tant va contribuir Walt Disney i conèixer els orígens i secrets dels contes de fades de la tradició popular recopilats pels germans Grimm.

El britànic Philip Pullman, autor de la trilogia fantàsticaLa matèria obscura, que va estudiar a fons els contes durant la seva etapa com a professor al Westmister College, no va des-aprofitar l'«oportunitat de veure'ls amb una nova mirada» i donar-los la seva «pròpia veu», explica l'escriptor a aquest diari. Per això va escollir 50 dels 210 relats dels Grimm, els «millors i més interessants», i es va marcar l'objectiu d'escriure «una versió que fos transparent com l'aigua» i que respongués a aquesta pregunta: «¿Com explicaria jo aquesta història si l'hagués sentit explicar a algú i després decidís explicar-la a algú altre?» El resultat ha estatCuentos de los hermanos Grimm para todas las edades(B de Block), on a més d'una contextualitzadora introducció, acompanya cada relat d'un comentari.

No falten els contes arxiconeguts però la majoria ho són molt menys, com tres dels preferits de Pullman,Las tres hojas de la serpiente, La ratita, el pájaro y la salchicha iEl enebro, «una història majestuosa i poderosa, per la seva bellesa, per la seva perfecció narrativa i pel terror que inspira» (una malvada madrastra mata el seu fillastre i el tira a la cassola perquè se'l mengi el pare...).

CRUELS / «Ja sabia que eren xocants i cruels, per això val la pena rellegir-los», diu Pullman, tot i que dóna un consell als pares o adults que els vulguin explicar als nens: «Val més que els llegeixin primer per evitar sorpreses, després els poden simplificar, retallar-ne les parts més horribles o fer-los més graciosos, perquè al capdavall són contes populars, parteixen de la tradició oral, i això significa que no és necessari conservar les mateixes paraules que han usat els que els han explicat abans».

¿PÚBLIC INFANTIL? / «Els Grimm no van pensar inicialment en els nens com a lectors potencials de la seva col·lecció», explica Isabel Hernández, professora de Literatura alemanya de la Complutense de Madrid i traductora i autora de l'epíleg del volumHermanito y hermanita (Nórdica), il·lustrats per Noemí Villamuza i que reuneix 17 dels contes que van recopilar, poc coneguts i que només es van publicar de manera aïllada.

Per això, la primera edició, del 1812, tenia un enfocament científic i incorporava comentaris dels Grimm, ja que ells «se sentien per sobre de tot filòlegs, col·leccionistes, transmissors i conservadors d'un tresor popular», afegeix Hernández, i creien que «els contes eren una relíquia del passat alemany de la qual no es podia prescindir». Jacob i Wilhelm Grimm, influïts per intel·lectuals com Achim von Armin i Clemens Brentano, havien reproduït les històries tal com les havien recollit de les seves fonts, tant orals com escrites, i que van ser en gran part dones de la burgesia germànica del seu a l'entorn d'amistats, no només camperoles o llenyataires.

«Va ser Wilhelm qui va veure la necessitat d'adaptar-los al públic infantil i per això en va reelaborar continguts, com convertir la mare en madrastra aHansel i Gretel», apunta la professora. Això, escriu Pullman, estalviava els nens «de sentir-se culpables» de criticar els «aspectes amenaçadors de la seva pròpia mare». Així, gràcies a Wilhelm en la setena i definitiva edició, del 1857, i en la qual es basen la majoria d'obres posteriors, tot i que no evitava crueltats o episodis sagnants, els contes sí que es van tornar, segons Pullman, «més complexos, de vegades més puritans i sens dubte més beats».

Notícies relacionades

Gustavo Adolfo Tarí, dissenyador: "El vestit de Melody ha guanyat Eurovisió"

Milers de persones surten al carrer per la Nit dels Museus

Hernández destaca la importància del bicentenari per «difondre com els Grimm van portar a terme la seva àrdua tasca filològica i com van fixar els contes per escrit i els van donar la forma necessària per transmetre'ls i traspassar les fronteres del temps i l'espai». Ho van aconseguir amb escreix. A més de patrimoni de la literatura universal, formen part de la Memòria del Món de la Unesco.

I encara que al final dels contes dels Grimm no hi ha ni gats ni gossos, molts dels seus reis i reines, prínceps i princeses, germanets i germanetes, sastres valents, filadores o cuidadores d'oques sí que «van viure feliços la resta de la seva vida».