'En la casa' fabula sobre l'addicció a la literatura

Potser ja ha sentit a parlar de la pel·lícula més destacable entre les estrenes d'aquesta setmana, principalment perquè fa poc més d'un mes va guanyar la Concha d'Or al Festival de cine de Sant Sebastià:En la casa, dirigida pel francès François Ozon. Basada en l'obra teatralEl chico de la última fila, del dramaturg madrileny Juan Mayorga, retrata la peculiar relació que un professor de literatura, novel·lista frustrat, entaula amb el seu alumne més talentós a partir dels apassionants relats que aquest escriu com a tasca escolar. Gràcies a ells, els seus propis impulsos creatius es revifen, fins que l'intens vincle entre tots dos s'escapa de tot ­control.

Dotada de la perillosa sensualitat i l'humor subversiu que al seu dia van convertir Ozon en figura de referència del cine europeu,En la casaés una deliciosa reflexió sobre l'acte de crear literatura i el de consumir-la i sobre l'habilitat d'aquesta per conjurar vides alternatives i identitats més gratificants tant per als autors com per als lectors. Sobre el plaer de ficar el nas a les vides alienes i sobre els riscos de confondre vida i ficció.

D'això mateix, encara que d'una altra manera, també parlaReality. Al capdavall, la nova pel·lícula de Matteo Garrone (Gomorra)és la història d'un home que perd el cap a causa de la seva obsessió per participar enGran Hermano. ¿I què ésGHsinó una celebració del nostre afanyvoyeuri una pantomima disfressada de veritat? Garrone suggereix que la telerealitat s'ha convertit en una nova religió. Perquè estimula el mateix tipus de culte a falsos ídols que l'Església ha promogut durant segles, perquè la vigilància moral de Déu ha estat reemplaçada per la intrusió permanent de les càmeres, i perquè la casa deGran Hermanos'ha convertit en una espècie de nou Edèn, moblat per Ikea.

Realityés, a més a més, un homenatge als grans autors del cine italià, entre els quals, en tot cas, no figura Dario Argento, però tot i així el mestre delgialloestà present a la cartellera. No fa falta explicar de què tracta la seva nova pel·lícula,Drácula 3D. Les ficcions vampíriques han agafat incomptables camins en els últims anys, però per Argento és com si el gènere no hagués evolucionat mai. La seva pel·lícula ens transporta de tornada a aldees de Transsilvània, carros estirats per cavalls, rústiques grasses i punxegudes estaques. ¿Què aporta, doncs, a les desventures del vell comte, tantes vegades portades a la pantalla? Principalment, molt deliritrash i diversos moments involuntàriament còmics.

ACUDITS FÀL·LICS / Los amos del barrio, en canvi, és totalment conscient en el seu intent de provocar rialles. Els comediants de primer nivell Ben Stiller, Vince Vaughn, Jonah Hill i Richard Ayoade donen vida a quatre veïns que formen un grup de vigilància ciutadana i acaben enredats en una conspiració alienígena. Essencialment, la pel·lícula és una successió d'acudits fàl·lics: referències a condons extragrans, sang marciana amb la textura del semen i invasors extraterrestres amb cervell als genitals. També inclou gags sobre gent assassinada i gent obsessionada per les armes, i això, unit al fet que als Estats Units es va estrenar només una setmana després de la massacre a Aurora (Colorado), explica per què no va funcionar a la taquilla del seu país.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

Acabem igual que hem començat: parlant de llibres.Todo es silencioés la segona adaptació que José Luis Cuerda fa d'una novel·la de Manuel Rivas (La lengua de las mariposas va ser la primera). Al film, un policia (Quim Gutiérrez) torna al seu poble al cap de 20 anys i veu com el seu primer amor és ara la nòvia del seu antic amic (Miguel Ángel Silvestre), i que aquest s'ha convertit en un narcotraficant a les ordres delcapointerpretat per Juan Diego

Barreja d'idil·li, melodrama ithriller, la pel·lícula recrea com als anys 80 va aparèixer a la costa gallega una delinqüència organitzada basada en el tràfic de drogues, i el seu títol al·ludeix a la llei no escrita que impera a la regió. Com explica el mateix Rivas, «quan al parlar et jugues la vida, tot és silenci».