Encara i sempre la melancolia

Tant el realisme com el sentimentalisme fa una mica més d'un segle que estan desacreditats en la narrativa d'ambició literària. Això no significa que no s'hagin escrit, publicat i llegit novel·les realistes i pastades amb farines sentimentals, de fet aquestes són les que acostumen a obtenir l'aprovació del públic majoritari i, per tant, les que tendeix a afavorir la indústria editorial. Entre aquestes, com passa amb les altres novel·les compromeses en noves formes de representar (o explorar) l'experiència moral i estètica, hi ha productes menyspreables i altres de digníssims —i fins i tot admirables— que eludeixen la quincalla emotiva, els esquemes coneguts i els trucs de manual. És aquí on se situa l'última novel·la de Soledad Puértolas (Saragossa, 1947),Mi amor en vano, potser la més rodona de les seves.

UNA TERANYINA / Hi pul·lulen unes figures creïbles i amb molts matisos que coincideixen en una teranyina de desil·lusions, esperances, fiascos i confidències molt semblants als de qualsevol persona. La cosa va de veïns, ja que Esteban, invàlid a l'haver patit un greu accident i mentre segueix una dura rehabilitació, es muda a una comunitat on coneix Violeta i, a través de la seva juvenil frescor, la seva mare Dayana, el per-

sonatge més ben delineat de la novel·la i que es mereixeria unspin-off. Mentre Esteban intenta frenar la seva autocompassió i va coneixent les seves noves veïnes, creix la seva atracció sexual per l'altiva Teresa, una de les pacients que van al Centre de Rehabilitació. Pel camí també hi ha, ai, un massatgista negre, Julio, inquilí a la mateixa escala.

Molt del que passa és passat i, en conseqüència, molt s'ha transmutat en relat. D'aquí ve que la major part deMi amor en vanoestigui formada per les converses en què els personatges expliquen per a un altre la seva vida anterior i, a l'explicar-la, desencadenen el seu propi i involuntari retrat. El narrador, Esteban, és reservat i sembla més interessat per omplir-se del seu nou entorn humà que per evocar la seva vida anterior, com si aquesta restricció fos factible. Però les pèrdues que vol conjurar, causades per l'accident, són irrevocables, gairebé tant com els nous impediments i els flaixos de felicitat allà on semblava que no hi quedava gairebé res.

3MI AMOR EN VANO

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Soledad Puértolas

Anagrama. 224 p. 16,90 €